Tello, Enric. "El preu de l'Aigua. La progressivitat és la clau per l'eficiència ambiental i l'equitat social de les noves tarifes acords amb la gestió sostenible de l'aigua"
Les tarifes i cànons progressius poden ser un instrument per regular la demanda, ens apropem a una cultura de gestió sostenible de l'Aigua, on els preus reflexin tots els costos (full cost pricing), sota la referència del número de consumidors per vivenda.
Les barreres que ha trobat aquesta teoria de l'Aigua:
Empreses que viuen de la venda del producte, no potencien l'estalvi, però només ofereixen una gamma de serveis , que l'usuari n'efectua l'ús o l'abús: no veuen l'aigua com un element natural, sinó com contractual.
Prejudici social de la factura sobre el pressupost familiar, minimitzant la satisfacció del servei.
Aquestes barreres es resoldrien amb una gestió de la demanda que permetria un pacte per la sostenibilitat (diàleg democràtic) entre l'Administració, les companyies subministradores i els usuaris, del qual en sortiria guanyant el medi ambient.
A Barcelona i l'entorn metropolità, la guerra de l'Aigua (1991-2000), fou causa del rebuig al diàleg i multiplica costos econòmico-ambientals. Aquesta guerra tingué el consens amb la fixada de l'umbral bàsic per persona a 100 litres/dia, sobre aquest nivell es penalitzaria (Mitjana de consum real per persona a Barcelona: 135 l/dia i a rodalies: 120 l/dia).
Del 1997 al 1999 es repartí les tarifes per blocs de consum de la societat general d'Aigües de Barcelona:
Bloc 1: 18m³/trim.=44,1 pts/m³
Bloc 2: 19-48m³/trim.=89,3 pts/m³
Bloc 3: 49m³/trim.= 121,8 pts/m³.
Aquests blocs coexisteixen amb quota fixa, independent del consum, els cànons afegits per sanejament i subministre són fixes o proporcionals al consum independent de la quantia per persona. La quota és marca en gradació al número d'aixetes, però seria més lògic pel número de persones, però la detracció és: la dificultat de portar un cens de vivenda, sota la defensa: que només caldria una renovació d'altes i baixes cada any, i que l'usuari conegués la pròpia despesa/consum per fomentar una Educació Ambiental: assolir consumidors responsables.
Tipus A=624pts/trimestre
Tipus B-C=1641pts/trimestre (més comú)
Tipus D-E=2526pts/trimestre
Tipus F=3435pts/trimestre
Vivenda Unifamiliar=2514-16.065pts.
I, en el futur, el sistema de tarifes es basaria en: equitat (accés a tothom als consums bàsics); eficiència (ús) i suficiència (preservar el cicle de l'Aigua com a recurs comú).
En la Indústria, l'aigua és un recurs d'Ecoeficiència, al 1992 la Generalitat va imposar la taxa de sanejament com un impost ecològic: qui contamina paga. L'INCAEN conclou sobre l'ús de l'aigua entre el 1992 i el 1997 que encara es podria reduir entre un 30-40% (demanda-inversió).
I, pel que fa a l'Agricultura, no permet aplicar-hi ecotaxes fàcilment, a causa de la precarietat de les explotacions agràries i la pervivència de la cultura regeneracional (la terra promesa com un benestar inestable). El preu de l'Aigua per regar és gairebé gratuït: segons el PHN els regadius més antics=2 pts/m³ i els privats que extreuen aigües subterrànies per regar= entre 5 i 10 pts/m³.
La falta de contadors obliga a estimar indirectament, per tant, el plantejament de gestió sostenible en agricultura (consum el 80% del total dels recursos hídrics) seria: Instal·lar comptadors i Introduir sistemes tarifaris i fiscals (Blocs assequibles inferiors als beneficis del cultiu). Els sistemes eficients de regar es podrien ajudar per difondre la professió.
Per concloure: amb aquest article no pretén assolir un preu tecnocràtic correcte, sinó una nova gestió de la demanda com un instrument de política ambiental democràtica consensuada amb criteris més sostenibles.
|