EL PAPER DE L'ISLAM EN EL MÓN MODERN
Ahmed Ben Bella



En aquest article Ahmed Bell Bella defineix el marc d’una lectura moderna de l’Islam i fa una crida als musulmans a prendre consciència de l’impàs on els seus dirigents, còmplices de l’imperialisme occidental, els han conduit.

Els filòsofs diuen que estem en l’hora del “dubte sistemàtic” i són nombrosos els qui pensen que “Deu és mort”, mort a causa de la ciència, la tecnologia, el racionalisme, el desenvolupament. El dubte, en tant que mètode normatiu a tota reflexió filosòfica, no és res nou. El que és nou és el dubte sistemàtic, voluntariament pesimista, nascut del naufragi de les ideologies i dels sistemes a l’Occident. Però, ¿justifica una constatació com aquesta un judici més general, sancionant la “mort de Deu” més enllà d’Occident, per tot arreu i en totes les latituts?
En un cert sentit, és veritat que la revolució industrial porta a una major concentració econòmica i política i que el naixement d’un racionalisme vulgar que sustenti aquest sistema, privilegiant l’economicisme i les ciències anomenades exactes, han fet de l’empresa la catedral d’una nova religió i del profit, el deu d’una nova esglesia. Però, qui pot pretendre que això es refusi a Occident? El creixement d’una església a Amèrica Central i del Sud posant-se de part de la justícia, i encara més, el que succeix als països musulmanes, no confirma aquesta tendència?
El món de l’islam, per la seva part, ha viscut i viu encara al marge d’aquestes inquietuts, al marge de casos semblants de consciència. Deu hi és present des de sempre. Hi és present tant en els actes essencials com en els simples gestos de la nostra vida quotidiana.
Tot i que no es troba a Deu entre les preocupacions essencials de molts a Occident, el món islàmic viu — i més intensament entre els joves — un període de fervor religiòs sense parell des de fa dècades. El decliu polític que ha afectat al món islàmic, ha portat de vegades a parlar de decliu de l’Islam. Això és una enorme confussió, que demostra un gran desconeixament de tot el relacionat amb l’Islam. L’Islam no ha estat mai seriosament afectat pel seu decliu polític.
Aquestes apreciacions revelen l’error en què sovint es cau en relació a l’Islam, en confondre allò espiritual i allò temporal. Però fins i tot tractant-se d’un decliu d’allò temporal, l’error consisteix en datar-lo en la presa de Bagdad al 1258, és a dir, en fixar-lo a partir del decliu polític de l’Islam Àrab.
El regne dels descendents d’Akbar estava arruïnat, l’Imperi Otomà amb prou feines contruit, quan un munt d’idees noves van anar introduint-se en el món àrab. El regne de Mohammed Alí a Egipte va afavorir l’eclossió d’un moviment de reforma religiòs i cultural, la “Nahda”, amb l’aparició de Djamel Ed Dine El Afghani.
Abans, un altre moviment de reforma, que treia els seus ensenyaments de la mateixa font que la Nahda, havia nascut al cor mateix de l’illa aràbica. Aquest moviment, inspirat per un home admirable, Mohamed Ben Abdelwahab, passarà a la posteritat amb el nom de Wahabisme.
Però el missatge de l’Islam de la magnificència espiritual, cultural i política, igual que el de l’Islam del decliu polític, va quedar fixat als cors d’aquells que es van convertir a la seva fe per no marxar mai. Tot i quan aquesta fe no fos totalment viscuda, autènticament assumida.
Paral·lelament, el mateix any de la pèrdua de Granada pels musulmans al 1492, succeix un aconteixement important amb l'inici d’una aventura sense precedent per l’Occident.
Europa amb la conquesta d’Amèrica, controla el 9% del globus i un nou Deu neix amb el nou món: el capitalisme mercantil va deixar lloc al capitalisme industrial, per donar vida a l'imperialisme.
Un sistema així no podia permetre l'existència de dos deus alhora. El primer en va sortir perjudicat.




La història contemporània d'Occident, una història de genocidis.

L'home, en l'època contemporània, arriba a la Lluna; les malalties han reculat espectacularment, les epidèmies estàn controlades i el saber s'ha extès massivament -al menys a l'hemisferi nord. Quant als beneficis materials, qui els pot enumerar? Però, a quin preu, en el pla de l'home i de la natura. I, per descomptat, perquè el nou Deu destil.la egoïsme portat a uns nivells mai vistos. Perquè mata. La història de la humanitat està acostumada a sacrificis humans, individuals o col.lectius, immolats sobre l'altar de l'ambició i de la "glòria". Pero aquest Deu va assassinar una raça sencera: la raça vermella, al Nord i Sud d'Amèrica.
Va fer que els blancs vinguts d'Europa acaparessin tot el seu territori; aquells que van sobreviure no tenien dret a viure més que en els límits del bosc de l'Amazònia o acorralats en les reserves que no podien deixar al poble veí, si no anaven provistos d'un passaport expedit pels seus "senyors". El que va quedar d'aquest amerindi no té dret a viure més que en les noves catacumbes. Fins i tot allà es troben atrapats. Perquè el seu gra no germini mai, s'els esterilitza. S'afavoreix l'alcoholisme. L'etnocidi, aquest altre assassinat -aquest de 1'anima-, conclueix la més gran empresa de destrucció coneguda en la història dels homes. La liquidació física dels amerindis continua encara en els nostres dies. Tot això acompanyat de l'atac continuat a una altra raça: la raça negra, amb l'esclavatge degradant per la humanitat sencera. Aquest tràfic no va finalitzar fins el segle XIX i no per motius morals -tot i que així ens ho hen volgut fer creure-. Els motius morals no van influir més que en una petita part d'aquesta decissió.
Quasi bé coincident amb la supressió de l'esclavatge, el colonialisme prenia el relleu. Aquest va ser un esclavatge amb prou feines disfressat, conjugal amb el pillatje i la massacre a nivell planetari. Només Algèria va perdre la meitat de la seva població durant la lluita liderada per l'Emir Abdel Kader: 2 milions d'habitants; i per aconseguir la seva independència en va perdre un milió i mig més. Cal afegir-hi la multitud d'homes, dones i nens al mateix Occident, que restaven tancats durant 18 hores en les fàbriques, immolats en 1'altar del nou amo: el benefici. Una concentració econòmica sempre en augment per aconseguir més beneficis i una concentració política que va portar a un resultat lògic: dues guerres mundials de les quals l'última deixà 60 milions de víctimes.




Direu que tot això sembla sortir d'una caixa de Pandora. Error! Al contrari, és un altre anell d'una mateixa cadena, soldades les unes amb les altres. Són fets en que un anuncia el següent i el darrer d'ells està configurat pel primer. Des del primer Amerindi assassinat als de Vietnam, una lògica implacable ha determinat una deriva en la sort dels homes que, poc o molt, han estat afectats. S'ha arribat a la fallida del paradigma, privilegiant les matemàtiques, l'economicisme sobre el qual es basa tota una civilització, i el quadre que ofereix a l'home. Per la depreciació pel que fa a la qualitat de la seva vida, per la mala qualitat de l'aire que respira, de l'aigua que beu, d'una arquitectura que l'aclapara i que el fa buscar cada setmana una evasió cap a la natura a la que s'aferrissa sense pietat. Aquest deliri afecta a tot l'hemisferi Nord, des de l'Est fins a l'Oest. Sé per experiència que tot el que he dit molestarà a Occident. Alguns hi trobaran fins i tot trets racistes.
Però no és això el que vull fer arribar. No és qüestió d’endegar un procés contra l’Occident en la seva totalitat. Occident ha produit homes i dones remarcables.Jo en puc donar fe, atès que he fet amistats molt sòlides al llarg de la meva vida. I les he trobat a Occident.
Però, qui no veu que el balanç d’aquesta fase històrica té punts negatius, amb desastres en molts pobles no Occidentals, i negatius també pel mateix Occident. Enfront de la ciència, la tecnologia, el racionalisme, el desenvolupament i el “dubte sistemàtic” entre els nous filòsofs, ¿no és l’Islam en el seu context un refugi, una tentativa d’aferrar-se per tirar endavant, a la vista d’un transtorn social i cultural sense precedents en el planeta? Aquestes són preguntes que cal fer-se. Si parlem de refugi, això encara s’aplica més a aquesta part de la joventut occidental desamparada, a la recerca de noves i exòtiques religions, de nous Deus. L’Islam no rebutja l’ús de la raó. Rebutja l’ús que s’ha fet d’aquesta raó pel racionalisme.
Per un altre costat, s’ha apartat a Deu de la vida per substituir-lo per altres deus, mentre l’immensa majoria dels Musulmans no reconeix més que un únic Deu: el de l’Islam, el mateix que reconeixien en les Escriptures els Jueus i els Cristians. Pel que fa a la capacitat de l’Islam per mobilitzar els homes des d’una òptica de progrès, és una cosa que quasi bé no té necessitat de ser demostrada. La història ho demostra amb claredat. Quí va ser l’eix de l’acció d’alliberament del nostre poble sinó l’Islam? No és veure el que no és, el fet d’imputar al nacionalisme un altre sentit que el que te a casa nostra? Com al Marroc, Tunisia, Egipte, Sudan o per arreu en terra islàmica, enfront a tots els desafiaments exteriors i particularment els del colonialisme i l’imperialisme. I quan per arreu, els murs de les nostres creences, dels nostres somnis, cauen, l’últim recurs, sovint símbol de victòria, sempre ha sigut el crit “Allahou Akbar”! , que fa fluir les energies i esborra les pors. Des del Canal de Suez en la guerra de Ramadhan fins a Teheran; tant el 1er de novembre de 1954 a Algèria com en el temps de l’Emir Abder Kader; de la guerra del Rif a la de Hadj Omar a l’Àfrica negra; de la de Mahdi al Sudan a la d’Omar Mokhtar a Líbia. Per arreu aquest crit, aquest tret de foc, llençat a la cara de l’arbitrarietat i la tirania, sempre ha esclatat als nostres pits per la glòria de Deu i l’honor dels homes. No és progrès sobretot i en primer lloc la llibertat i la dignitat?




Quan a la capacitat de mobilització des d’una óptica de desen-volupament, cal primer de tot saber què significa.. De quin desenvolupament es tracta? Del que condueix a bavejar davant els avançaments de la societat de consum? ¿Qui és capaç de transportar l’home a la lluna i al mateix temps encobrir que hi ha hospitals amb dos llits per cada 3 malalts mentals als EEUU? ¿Qui bat els rècords de durada dels astronautes en l’espai, sobrepassant els 100 dies, i confina els seus vells en els asils, avantcambres de la mort, i prefereix la companyia de gats i gosos (una familia de cada dues a França, on nomès el pressupost anual per a la manutenció dels gosos puja anualment a 1.330 milions de francs antics, quan el pressupost de Somàlia on la població és de 3 milions i mig d’habitants no arriba als 200 milions de francs antics). ¿Quí parla del desenvolupament que multipliquen els organismes oficials d’ajut de l’hemisferi Nord per compensar les destrosses sense nom produïdes al Sud? Aquest desenvolupament que sembla, en un cercle sense fi, retornar-nos novament a la peste negra i llurs succedanis, Ku-Klux-Klan, o altres de nous, tot just dues generacions després de Mussolini, Hitler, Stalin, Goebels i Béria.
Ens cal doncs donar solució a aquest problema de semàntica abans d’avançar una resposta sobre la qüestió relativa a la capacitat o incapacitat de l’Islam per promoure una mobilització dins una òptica de desenvolupament, que porta en el fons una acusació més greu, i que es pot traduir així: ¿no és l’Islam inadequat per a promoure un desenvolupament en la seva concepció occidental? La suggerida inadequació al desenvolupament, no serà una inadequació al sistema: el capitalista, així com al sistema que pretèn refusar aquest darrer, el marxisme?
El món socialista oficial, no ha constituït una alternativa convincent al món capitalista.

¿Des de quan els trens del capitalisme i el socialisme, han fet un viratge tal que els ha conduit a caminar paral·lelament en direcció a una mateixa estació, una mateixa cultura, una mateixa civilització? Des de Yalta, com alguns afirmen, i fins i tot des del taylorisme introduit pel mateix Lennin en el sistema a l’inici del socialisme. Sens dubte aquesta ùltima circumstància ha pesat molt en la balança. Però segurament també hi ha contribuit la liquidació per part de Stalin del Sulan Galiev, aquest tàrtar que havia estat amic seu però que, partidari de la revolució en els països colonitzats i d’una acció en què es tinguès en compte l’Islam, va pagar amb la seva vida el fet d’haver ignorat un etnocentrisme que s’assembla com una gota d’aigua al del capitalisme. El partit comunista iranià, que més tard s’anomenarà “Toudeh”, participà activament en la liquidació de la República del Guilan creada a Iran el 1916, desprès d’una llluita armada victoriosa, que va demanar el reconeixement i l’ajut del poder nascut de la Revolució d’Octubre. En el neixament de la República del Guilan van haver dos factors, contraris al dogma, que van distorsionar: els seus artesans eren camperols i el seu inspirador Mirza Khan era un disciple de Djamal El Dine El Afghani. Aquest mateix dogma que va fer dir a Engels: “la conquesta d’Algèria és un fet important i propici al progrès de la civilització”, convicció que Marx compertia relativament quan es va iniciar la conquesta de la Índia.
Després de la liquidació de la República del Guilan, el taylorisme, l’assassinat del Sultan Galiev, Yalta... un altre fenòmen va accelerar la corcondància dels fins perseguits: la imbricació dels interessos econòmics vigorosament encoratjats per les multinacionals occidentals que es multiplicaren més enllà del “telò d’acer” i arrivaren a Moscou, que s’en felicità per boca de l’agència Novosti al febrer del 74. Aquesta agència escribia: “Seduïdes per les grans perspectives, les grans empreses americanes General Elèctric, General Motors i International Busines Machine signen contractes amb la Unió Soviètica. Gegants financers com Rockefeller, The Bank of Amèrica, The US-Export-Import Bank, obren sucursals a casa nostra. Fins i tot aquests senyors de la Chase Manhattan Bank estan molt interessats en tenir el seu despatx a Moscou, en l’adreça següent: plaça Karl Marx... No és això una cosa meravellosament simbòlica?” Meravellosament simbòlica, en efecte! A aquesta llista podem afegir encara la penetració de Krupp, Fiat, Peugeot, Renault, la veritable OPA exercida per les multinacionals japoneses a Sibèria i fins i tot la irrupció del Club Mediterranée als països de l’Est.
Finalment, socialisme i capitalisme han aparegut com el que realment són: dos fenòmens no antagònics d’una mateixa àrea cultural, d’una mateixa civilització amb pensadors idèntics, arrosegant l’explotació i llurs preceptes econòmics, socials, polítics i culturals, exacerbats pel sistema de partit únic.




L'alternativa d'un islam progressista

Els Musulmans han d’inventar un món nou, d’on serà expulsada l’explotació, tant a l’interior del seu sistema com en les seves relacions amb els qui no comparteixen la seva fe. Un món sense lladres, sense usura, i on els problemes fonamentals trobin una solució adequada:
* Els de desenvolupament, fent de l’home la seva preocupació primera dins una totalitat (en l’Islam desenvolupament i ecologia han d’anar a la par).
* El problema de la fam, agreujat per l’explosió demogràfica del Tercer Món, que comptarà amb més de 5 mil milions d’homes sobre els 6.500 milions de la població mundial a l’any 2.000.
* Els problemes de racisme, de l’imperialisme.
* Els problemes, en fi, de la cultura lligada a l’invenció d’un saber, d’una ciència i d’una tecnologia que facilitin la realització d’aquests objectius.
Avui en dia tothom admet que la ciència i la tecnologia no són neutres i és habitual sentir que tant l’una com l’altra es turnen amb armes insidioses, la política dels canons que serveix per aplantar-nos a càrrec del capitalisme. Inventar un món nou és també inventar una ciència i una tecnologia noves, apropiades a aquests nous objectius. Una civilització nova implica una ciència nova i noves eines.
Per crear les condicions favorables a la realització d’una acció tan important destinada a remodelar la fisonomia de l’Islam en funció de les exigències del moment actual, el problema de la democràcia apareix d’una manera important.
A nivell institucional, de l’Estat, la perverssió, que molt aviat ha afectat al sistema de govern a la terra de l'islam,s’ha de renovar avui amb l’adopció sistemàtica del sistema aparegut a l’hemisferi Nord. Quí no veu les seves insuficiències al mateix Occident?




Al seu libre "Per una pedagogia de la Revolució", Paolo Freire ha escrit coses molt interessants, i convindria parlar de la choura (consulta) en lloc d’autogestió; de Djemaa en lloc d’assemblea popular comunal,... etc. Perquè no confesar-ho: parlar d’autogestió, d’assemblees populars als nostres pobles, molt familiaritzats amb un vocabulari lligat a la seva memòria cultural, és utilitzar un llenguatge que no els arriba, esotèric. Lligat a la democràcia, el problema de les minories revesteix una importància considerable, i no nomès en terres de l’Islam. Minories lingüístiques o religioses actuen en busca d’una afirmació més complerta, més real, de la seva diferència. La satisfacció d’aquestes reivindicacions legítimes en sí mateixes és una part important d’aquesta acció d'unitat. Tan important que en condiciona l’èxit. Ja hem dit en el diari “Le Monde” en relació al problema lingüístic bereber a Algèria, que evoca altres problemes encara més greus, com el dels kurds o els Drusos en el Món Àrab. ¿Quí no se n'adona que els Cristians o els Jueus vivint en terra islàmica causen un problema tan fort, perqué, ¿cóm satisfer el dret a la diferència de les minories musulmanes i refusar-la als altres?
Arribats a aquest punt, cal fer atenció a les restriccions i a les reserves formulades sobre les capacitats de l’Islam en una empresa així. Perquè negar-ho? Aquestes reserves venen sobretot de l’esquerra, l’extrema esquerra. Perquè un estrabisme així?
Els nostres joves aspiren a crear un món on es puguin sentir a casa seva, per assumir la seva plena condició d’homes i dones lliures. Són ells els primers que donen testimoni d’aquesta possibilitat quan les mesquites esdevenen massa petites per contenir-los i invaeixen les vies públiques a l’hora de l’oració dels divendres. Són els pelegrins siris a la Meca que compten amb un 70% de joves de menys de 25 anys. Àfrica està a punt de convertir-se en el continent per excel·lència de l’Islam. Plantats al cor d’aquesta Babilònia moderna que són els USA, els milions de negres que troben una rehabilitació que els refusen, en la professió de fe “La illaha illa Allah” (“No hi ha més Deu que Allah"). Aquest Islam és un Islam social, constituit per presoners comuns, drogadictes, prostitutes, aixafats per una màquina infernal, i que tornen a trobar una raó per viure i recuperen la seva dignitat d’essers humans.
Aquest Islam massiu a Àsia que està sorgint ara a Malàsia, Birmània, Tailàndia, al Japó o a Corea. Aquest Islam que resucita dels limbes on s’havia amagat a Espanya. És l’Islam del silenci de més enllà del mur d’acer de la ex-URSS, a Xina i de tot arreu en plena renovació. Són aquests homes i dones de l’hemisferi Nord que es converteixen a la religió d’Allah, qui demostren que l’Islam no és nomès la religió del desert. Són tan nombrosos per tot arreu que estan reclamant un estatut de minories. Aquesta situació s'ha d'acompanyar d'una acció d'envergadura, en profunditat. Els musulmans tenen els mitjans.
La utilitzacio del petroli i del gas ha de rebre una solució afavorint els seus designis. E1 funcionament de l'enorme màquina posada en marxa pel capitalisme per al seu interès exclusiu, depén del petroli i del gas, i finalment produeix un immens desgast en la natura, provocant una pol.lució, els efectes de la qual es fan sentir fins i tot en el Tercer Món.




Els Musulmans -amb força al si de l'OPEP- disposen d'un termini, de 20 anys aproximadament, per realitzar el canvi: el temps que cal per a la creació d'energies substitutives.
Aquest termini de 20 anys ens dóna més possibilitats per sentar les bases d'un món menys alienant per a nosaltres i pels altres. Aquest canvi indispensable s'ha de traduir en una acci6 d'envergadura en el domini de l'agricultura. L'extraversió de les economies dels països musulmans, com la dels països subdesenvolupats en general, en profit dels països desenvolupats, convençut per safisfer les necessitats exteriors, és agreujat per la industrialització d'import-substitució i els desequilibris socials ecòndmics i culturals que se'n deriven, ha deixat per tot arreu una víctima: l'agricultura.
Això no obstant, gràcies a les considerables reserves hidràuliques que representa el Nil, el Tigris i l'Eufrates per no citar rnés que els més importants, gràcies a la petita hidràulica i els recursos que podria oferir una altra energia -abundant en terra àrab- com és el sòl, gràcies als potencials que s'ofereixen al Sudan, Irak, Síria i Africa del Nord, on vastes extensions no cultivades podrien esdevenir terres amb vocació agrícola. Però encara més, altres reserves gens menyspreables en terra de 1'Islam com 1'Indus, el Niger o el rio Senegal ofereixen un camp més extens per a aquesta acci6 d'envergadura, amb la condici6 de tenir en compte els interessos dels camperols i de no sucumbir a la temptaci6 de la grandiositat, els efectes econòmics, ecològics i culturals de la qual poden ser devastadors.
Els més de 400.000 milions de dòlars àrabs depositats en els bancs occidentals, als que cal afegir els iranians, nigerians i indonesis, poden constituir un impuls per portar a terme aquesta acció i per iniciar-ne d'altres a favor del Tercer Món, com ara:

- Una acció a favor de l'aprovisionament a l'Africa d'aigua potable.
- Una acció a favor de la lluita contra les malalties tropicals.

Situant-nos en un altre pla vital, el de la preservació de la cultura dels pobles que cal promoure i enriquir i que requereix una atenció particular, s'hauria de donar un ajut important en favor de la cultura Ameríndia.
El diàleg Nord-Sud oficial no és més que un monòleg. El veritable diàleg només serà eficaç si té una extensió determinant. Les dotzenes, centenars d'Organitzacions No Governamentals, Associacions, etc. que existeixen a Europa i que treballen sobre el terreny a favor d'un millor desenvolupament al Tercer Món, han de constituir un motor de transformació per a un món millor i ser la base per configurar Ull ordre mundial més equitatiu i un veritable diàleg Nord-Sud. Es amb aquestes forces que els Musulmans i el Tercer Món en general hen de dialogar.
Però més concretament per l'Islam, es mobilitzen les seves files en favor de causes justes, contra el racisme, contra l'imperialisme i més generalment per tot arreu on les dones i els homes lluiten de vegades amb les armes a les mans per tal de salvaguardar la seva integritat, la seva plena condició d'homes i dones, que la seva aportaci6 serà d'una qualitat decisiva per l'adveniment d'un mon millor.

Ahmed Ben Bella
Ex-President d'Algèria



anterior    siguiente