EL DEURE DE DESOBEIR

Revista Illacrua núm. 31, Dossier

1. Hi ha qui critica la desobediència civil argüint que és unaestratègia contra la democràcia.Què en penses?
   
2. Si estem davant un dret, quina opinió et mereix la crimi-nalització de la desobediència civil?
   
3. La desobediència civil és unaeina legítima per reivindicar eldret a l'autodeterminació i sobi-rania dels bascos?

Barrenetxea, José Luís
Membre d'Elkarri.

Entendre la desobediència civil com una estratègia de caràcter fàctic, adaptada a les noves realitats sociològiques, o entendre-la com una filosofia carregada de motivació ètica porta a plantejaments diferents en la seva aplicació.
Diversos sectors polítics d'Euskal Herria estan fent un gran esforç per l'activisme polític noviolent i són conscients que la desobediència civil exigeix coherència al conjunt del moviment de què forma part. Proclamar la desobediencia civil o la defensa dels drets humans des d'un moviment que s'absté de fer valoracions sobre les formes violentes d'intervenció polític té una dèbil potència de credibilitat social.

Beunza, Pepe
Enginyer tècnic agrícola. Objector de consciència el 1971, condemnat a dos consells de guerra. Autoinculpat de diversos insubmisos. Okupa a Gallecs (Mollet) durant els anys 1979-81. Professor de Formació Professional Agrària durant 15 anys. Actualment treballa en un Parc Natural. Membre actiu de diverses organitzacions pacifistes. 53 anys.

La desobediència civil és el grau més alt de democràcia. És l'última fase de la lluita no-violenta, després d'haver exhaurit altres formes de lluita menys conflictives. Dignifica qui la practica i desemmascara i fa reflexionar qui la reprimeix. En un règim democràtic hi ha lleis que poden ser injustes o que cal millorar. Estar disposat a anar a la presó per millorar les lleis, sense haver fet mal a ningú, no sols manifesta un alt grau de civisme, sinó que enforteix la societat democràtica.

Crec que el dret a l'autodeterminació és un dret bàsic que tenim tots els pobles. Que calgui practicar la desobediència civil per a aconseguir-lo és una manifestació de les mancances democràtiques de la societat en què vivim. En la lluita antifranquista, l'autodeterminació era una reivindicació generalitzada. Mort el dictador aquest dret s'oblidà com altres moltes il·lusions. Desgraciadament els drets no es regalen. Generalment cal conquerir-los.

Cascón, Paco
Educador per la pau i la resolució de conflictes. Membre del Moc i fundador de grups no-violents i antimilitaristes; voluntari de Brigades Internacionals de Pau al Salvador i Guatemala; tallers d'educació per la pau, drets humans i resolució de conflictes a Espanya i Amèrica Central. 41 anys.

La no-violència diferencia entre legitimitat i legalitat. No tot el que és legítim és legal, ni tot el que és legal és legítim o just. Tenim el dret i el deure de desobeir allò que es considera il·legítim, fins i tot malgrat estar aprovat per llei. En el primer cas, parlaríem de no cooperació i en el segon de desobediència civil.

Tractar la desobediència civil d'antidemocràtica, és una manera d'intentar negar-la. Se suposa que la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble. Moltes vegades, la crítica a la desobediència civil amaga un intent de fer-nos submisos davant qualsevol possibilitat de canvi. Ens diuen que no es pot utilitzar la violència (que no comparteixo), però tampoc la no-violència. Que siguin coherents i ens diguin que res es pot canviar.

Per descomptat, crec que és legítim reivindicar qualsevol dret, fins i tot el d'autodeterminació del País Basc, el comparteixi o no, a través dels mètodes de la desobediència civil no-violenta. I els qui diuen que no es pot fer a través de la violència, haurien d'acceptar-ho també, ja que si no, el que estan dient implícitament és que no es pot demanar aquest dret, de cap forma. Si això és el que pensen (i crec que és així) que ho diguin clarament.

García, Nieves
Nieves García. Tarifa. Fundadora de la Plataforma Contra el Cable de 400.000 v. De Tarifa. Jutjada per quatre anys de lluita no-violenta. Fundadora de la Plataforma Laguna de la Janda-Campo de Gibraltar, contra la instal·lació abusiva d'aerogeneradors a Tarifa. Activista de l'Asociación Pro Derechos Humanos d'Andalusia, practicant la insubmissió a la Llei d'estrangeria ajudant marroquins perquè no els trobi la Guàrdia Civil. Autora del llibre de relats Por la vía de Tarifa. 49 anys

Entenc per desobediència civil la forma de posar en pràctica un dels drets bàsics de la democràcia: la llibertat d'expressió. En aquest sentit, cal matisar que teoria i pràctica estan indissolublement unides, per tant, si opino que una llei o actuació del govern són injustes o violen els drets dels ciutadans tinc dret legítim no solament a opinar, sinó també a actuar en contra d'aquesta llei o aquesta actuació. D'aquesta manera, col·laboro a enfortir la democracia quan actuo en la creació de mecanismes de control ciutadans amb l'objectiu que lleis o actuacions administratives siguin més acords amb l'opinió de la ciutadania.
La democràcia actual tendeix a criminalitzar actuacions ciutadanes que de forma pacífica posen en entredit les seves pròpies lleis.

Aquestes actuacions solen formar part de la societat civil, que es converteix en el veritable motor de la democratització. Per tant, la desobediencia civil és la força que regenera la democràcia i la manté viva.
La desobediència civil no-violenta és una eina legítima per reivindicar desitjos ciutadans, com ara l'autodeterminació del poble basc, i per posar en entredit lleis que són considerades prioritàries per al bé, per exemple les relatives a l'electricitat i que moltes vegades amaguen interessos privats, com la lluita del poble de Tarifa 1994/97 contra la instal·lació de la línia de 400.000 v o lleis que violen drets humans com l'actual Llei d'estrangeria.

Martínez, Ladis
Ladis Martínez. Químic. Professor d'institut. Membre d'Ecologistas en Acción. En l'actualitat està pendent d'ingressar cinc dies a la presó per encadenar-se a un tren portador de peces destinades a la central nuclear de Trillo (Guadalajara). Sancionat amb 10.000 pessetes de multa que, com els seus companys, s'ha negat a pagar. 42 anys.

Em sorprèn que algú pugui pensar que la desobediència civil és una estratègia contra la democràcia. És ignorar totalment la història d'aquesta forma d'actuació i els èxits que ha aconseguit. Crec que els qui emprem formes de desobediència civil som conscients que és quasi impossible no col·locar-nos fora de la llei. Resulta ingenu sorprendre's pel càstig. El que cal exigir en qualsevol cas és que no hi hagi un encrueliment judicial. Que les penes que es dictin guardin proporció amb "altres delictes" i amb els "hipotètics danys causats". Crec que els qui la fem servir hem de reivindicar la nostra legitimitat subjectiva contra la legalitat vigent.

La desobediència civil és especialment pertinent quan es produeix falta de reconeixement de drets en un context en què les regles del joc en vigor pràcticament asseguren que res important no es podrà canviar. Això és el que, al meu parer, passa amb el dret a l'autodeterminació en el marc de la Constitució espanyola, en un moment, a més, en què el nacionalisme espanyol està desbocat sota el pretext de l'impuls contra altres formes de nacionalisme.

Miró, Ivan
Moviment de les okupacions i de la contrainformació. 25 anys.

La desobediència civil de caràcter col·lectiu és una alternativa a la participació institucionalitzada i submisa que imposa la democracia representativa. És, i d'això no ens amaguem, una estratègia per sotragar els fonaments restrictius de la democràcia de mercat, aquella que entén per democràcia únicament participació electoral. Pels que creiem en la democràcia directa i en l'autoorganització, pels que pensem que la democràcia econòmica és incompatible amb el capitalisme, la desobediència és una metodologia apropiada per retornar a les persones la capacitat de decisió sobre les pròpies vides i els afers comunitaris.

El poder polític sempre ha pretès mantenir el monopoli de l'acció política en les seves mans. Si la societat civil inicia un procés d'autodeterminació quotidiana i col·lectiva, suplanta el rol que els mateixos polítics s'han autodotat, buida de poder i legitimitat les institucions polítiques i legals de la democracia de mercat. I això inquieta els poderosos, que ho castiguen amb la mentida, la repressió o amb els intents de recuperació/integració.

La desobediència civil impulsada pels moviments socials bascos és positiva perquè pot anar més enllà d'una reivindicació formalista de sobirania, ja que la desobediència és ja en si mateixa un acte de sobirania. Del moment que qüestiona a la pràctica l'estatus legal que oprimeix Euskal Herria, ja es constitueix en un procés col·lectiu d'autodeterminació. És tan legítima com qualsevol altra forma de lluita directa, però en aquest cas és positiva perquè possibilita la implicació no mediada d'una majoria social en el procés constituent basc.

Oliveres, Arcadi
Economista i dirigent de Justícia i Pau des de fa vint anys. Ha participat activament a campanyes contra el comerç i la manca de transparència del tràfic d'armes, la consulta sobre el deute extern, l'objeccói fiscal i la solidaritat amb el tercer món. 55 anys.

La desobediència civil és un instrument de participació democràtica, ja que la desobediencia a les lleis injustes i retrògades representa un impuls per a la seva millora. Totes les lleis han evolucionat al llarg del temps. El fet condemnable no és la desobediència civil sinó la preparació de la guerra, els abusos de poder, la destrucció de l'entorn i el manteniment de formes d'explotació econòmica i social.

Naturalment, la desobediència civil és un instrument per fer valer el dret a l'autodeterminació, al País Basc i de tots els pobles del món.

Una important acció de desobediència civil podria trobar molts suports i potser arribar a superar l'actual situació de violència.

Pérez, Carlos
Carlos Pérez Barranco (31 anys). Membre del Moc de València. Participant en la campanya Insubmissió a les Casernes i de diverses accions directes no violentes. Actualment està en règim obert de la presó militar d'Alcalá de Henares juntament amb deu insubmisos més.

La desobediència civil (pública, conscient, col·lectiva, política, no-violenta) és una eina de participació social i política legítima i radicalment democràtica, en tant que no busca coaccionar o imposar, sinó interpel·lar la conciencia social, obrir debats, reformular consensos i que això forci, finalment, els canvis polítics perseguits.

Utilitzant com a arma política el possible càstig, la desobediència civil busca fer visible un conflicte o una situació de domini, intentant minar la base d'acceptació social tàcita que sosté aquesta situació. La desobediència civil és una eina d'aprofundiment en una democràcia de tipus participatiu, mitjançant la qual la ciutadania recupera el poder delegat.

Pérez, José Antonio
Periodista, escriptor i membre d'Attac. 52 anys. Autor de Manual Práctico para la Desobediencia Civil; Itoiz, la desobediencia civil al ecosabotaje (en col·laboració amb Antonio Casado da Rocha), i Rebelión en la sociedad civil. Manual para ciudadanos cabreados.

En una autèntica democràcia, la desobediencia civil no caldria, però mentre hi hagi lleis injustes, la desobediència civil és una eina cívica per perfeccionar la democràcia. Avui la desobediència es criminalitza per la gamma de potencialitats que ofereix el Moviment de Resistencia Global al neoliberalisme.

Parlar de desobediència civil no-violenta és un pleonasme, ja que la desobediència civil sols adquireix caràcter quan els seus actes exclouen tota violència. El seu ús pot ser legítim per reivindicar el dret a l'autodeterminació, sempre que els activistes no simultaniegin desobediència civil i violència, ni es facin còmplices d'aquesta. Resultaria insuportable la visió d'un Gandhi agafant pacíficament un pessic de sal amb una mà mentre amb l'altra saluda els qui practiquen el tret al clatell.

Pinto, Ramiro
Ha participat en la resistència contra l'embassament de Riaño i el d'Omaña (Lleó). 39 anys. Autor de diferents llibres, és actualment president de l'Asociación Renta Ciudadana (Arenci).

La desobediència civil és una part de la noviolència, no a l'inrevés. Condemna les accions armades com a premissa. La tolerància és la seva força. També la resistència activa amb accions que desemmascarin el poder per desmuntar els seus criteris i suports.

Criminalitzar les lluites alternatives és la tàctica del poder. Cal desenvolupar el factor pedagògic que aconsegueix els seus objectius quan convenç i estableix criteris raonables. La no-violència es deforma com a simple protesta contra la violència. És molt més. És la síntesi per superar el conflicte. La societat està dividida i les accions armades perverteixen els objectius. Hi ha un terreny comú: el referèndum.

La construcció d'Europa fa que els estats-nació perdin la seva vigència. És possible un marc europeu de nacionalitats històriques per superar conflictes resolts històricament amb la violència.

 

Nuclear?
No, gràcies

Anne Lund (1953), va ser autora del disseny del Nuclear? No, gràcies, que va sintetitzar l'oposició i rebel·lia a la imposició d'una forma d'obtenció de l'energia tan perillosa. Ella i Sören Lisberg van ser els progenitors de l'anomenat Sol somrient, la xapa que va lluir en tants pits i l'adhesiu que va acompanyar tants vehicles. El 30 de gener de 1974, el govern danès va fer pública la primera llista de llocs on ubicar una central nuclear. A l'endemà es va formar l'Organització d'Informació sobre l'Energia Atòmica (Ooa) que recentment s'ha dissolt, víctima de l'èxit aconseguit. A Dinamarca mai no hi ha hagut ni hi haurà nuclears. Anne Lund, actualment professora de disseny multimèdia a l'Institut Tècnic de la ciutat d'Arhus, era activista de l'Ooa i va tenir la capacitat de sintetitzar un símbol de la desobediencia civil pacífica, amable i compromesa. El part data de l'abril de 1975 i el mateix primer ministre Danés Anker Jorgensen el va qualificar d'"irritantment bo". L'Atomkraft? Nej Tak va saltar tot tipus de fronteres, mantenint l'Ooa el copyright; si hagués quedat en mans de l'autora li hauria reportat beneficis quantiosos. Un 10% del preu de venda, van finançar el Servei Mundial d'Informació sobre l'Energia (Wise).

Coordinació del dossier:
Jordi Bigues i Jordi Garcia