QUINZE TESIS SOBRE LA DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA.

Jordi Garcia i Jané, Revista Illacrua

1. El malestar democràtic

La societat percep cada vegada més que el fet de poder escollir cada quatre anys entre uns quants candidats que després, quan manin, faran el que voldran, no atorga a un sistema polític la qualificació de democràtic. Que lluny queda la democràcia realment existent de la seva definició clàssica, la que l'entenia com l'autogovern del poble! I si analitzem el grau de democràcia que hi ha en la resta d'àmbits de la vida, la conclusió ja esdevé desoladora: vivim en una societat globalment autoritària, perquè la majoria de les decisions que afecten l'existència de les persones (no sots en l'esfera de la política estricta, sinó en l'econornia, els mitjans de comunicació, en la família fins i tot, etc.) no són preses pels qui després les patiran.

2. De l'ambivalència de la "crisi de la política"

Aquesta crisi del model democràtic hegemònic, que socialment es focalitza sobretot en el sistema polític, genera una reacció popular contra la política". El sentit que pugui adquirir aquest rebuig és incert: pot ser el primer pas per transformar l'actual democràcia light en una democràcia més real, però també pot ser l'inici del camí contrari i lliscar pel perillós pendent que mena a l'infern de l'anomia social i el fei xisme salvapàtries. No ens enganyem: la mateixa abstenció electoral no constitueix tan sots el reflex dels radicalment discontents amb el sistema, sinó també dels que hi estan raonablement satisfets.

3. De la democràcia participativa

El pensament crític sovint ha contraposat la democràcia realment existent amb un altre tipus de democràcia basat en la participació popular directa. Aquest sistema democràtic alternatiu ha rebut al llarg de la història noms diversos i més o menys afortunats: democràcia proletària, obrera o popular, democràcia real, democràcia assembleària, democràcia directa, democràcia radical, democràcia participativa, etc. Nosaltres ens decantem per emprar aquest darrer adjectiu i concebem el concepte, no en termes de substitució del sistema actual, sinó de complementarietat. Partint que la democràcia perfecta no existeix, som del parer que el sistema que més s'hi pot acostar és una combinació dels mecanismes de la democràcia representativa actual, degudament democratitzats (valgui la paradoxa), amb les noves propostes de la democràcia participativa.

4. Del que no és

La participació ciutadana fomentada fins avui des d'algunes administracions no és la democràcia participativa. En primer lloc, perquè els processos de democràcia participativa, per començar bé, els han de crear els de baix i, en tot cas, ser recollits i sistematitzats pels de dalt, en un acte possible però infreqüent d'autolimitació del propi poder a favor del poble. En segon lloc, perquè la majoria d'experiències de participació ciutadana, sobretot en l'àmbit local, impedeixen precisament l'exercici de l'atribut central de la participació, que és la capacitat decisora, sinó que se circumscriuen als elements secundaris del procés participatiu: expressió de problemes, consulta, correcció d'activitats que havien suscitat l'oposició popular... La participació ciutadana és, en el millor dels casos, un succedani de la democràcia participativa i, en el pitjor, una nosa que impedeix que aquesta es pugui desenvolupar en la mesura que, o bé coopta les persones més actives dels moviments populars, o bé les sepulta sota una allau de reunions, sense facilitar-los la informació pertinent ni els recursos tècnics i humans per afrontar-la, recursos generats per tota la societat però que abusivament acapara l'administració en exclusiva.

Fins avui, la majoria d'activitats de participació ciutadana s'han adreçat a neutralitzar la protesta social, guanyar legitimitat (aglutinant els ciutadans acríticament entorn de la institució) i facilitar el desballestament de l'estat del benestar (en el cas del voluntariat).

5. Del que és

La democràcia participativa és la intervenció en la presa de decisions i en la seva execució de totes les persones que integren un àmbit social i/o territorial determinat, en igualtat de condicions, sobre els assumptes que afecten aquest àmbit. La intervenció o participacio pot realitzar-se mitjançant mecanismes de democràcia directa (totes les persones decideixen i executen) o indirecta (totes les persones decideixen però deleguen l'execució en algunes). La. democràcia participativa difereix de la representativa en tres punts: a) En la democràcia participativa, la voluntat general s'expressa d'una manera permanent i no episòdica (com passa en la representativa, que la ciutadania només "parIa" durant les eleccions); b) en la democràcia participativa, el nombre de persones que participen en l'execució de les decisions és molt superior, i c) tes delegacions que puguin sorgir seran sempre controlables i revocables per la voluntat general, mentre que en la democràcia representativa el control és escàsb i no existeix possibilitat de revocabilitat, sinó en tot cas de no reelecció .

Podem afirmar, doncs, que la democràcia participativa eixampla la llibertat dels individus, atès que els permet incrementar la seva capacitat d'iniciativa en els afers polítics i socials.

6. Dels precedents llunyans

La democràcia participativa no s'a d'establir, sinó de restablir. La majoria de pobles primigenis es regien per aquest tipus de democràcia. La història ens aporta molts exemples: la polis grega -per bé que excloïa dones, esclaus i estrangers-, les comunes medievals italianes, la incipient democràcia americana, la comuna de París, les col.lectivitzacions llibertàries a Catalunya i Aragó, etc.

7. Dels precedents recents

L'ecolosió social de la darreria dels 60 i la primera meitat dels 70 a Europa i els Estats Units va ressituar en un primer pla el dret a la participació. Les lluites dels estudiants i dels obrers joves, així com de la munió de col.lectius socials antiautoritaris sorgits en aquells anys, que donarien lloc als nous moviments socials (el feminisme, l'ecologisrne, l'antimilitarisrne, el moviment homosexual ... ), van qüestionar l'autoritarisme que cimenta les estructures socials tradicionals -família, escola, exèrcit, fàbirca, etc- i van revelar que tot el que el que fins llavors havíem considerat com un simple assumpte personal era en el fons una qüestió també política, amb la qual cosa augmentaven els àmbits en què les persones havíem de decidir i sovint, a més, posar-nos d'acord col.lectivament. Com no podia ser d'altra manera, l'onada antiautoritària va neguitejar els poders mundials que, organitzats en laCornissió Trilateral, van expressar el 1973, en un conegut informe sobre la democràcia a Europa, la seva preocupació "pel quasi col.lapse de l'estructura tradicional de l'autoritat, que sostenia els sistemes de control social" i perquè les democràcies europees, unes democràcies que, com ells mateixos reconeixien, eren "només parcialinent i de vegades teòricament obertes", donat que Ies seves regulacions es van organitzar sobre la base d'una subtil selectivitat dels participants i de les exigències de la població", de cop i volta, es trobaven "sobrecarregades de participants i d'exigències". A la Trilateral, doncs, Ii preocupava l'excés de participació popular.

8. Dels àmbits

La democràcia participativa ha d'afectar tots els àmbits de la vida: I'economia, la cultura, I'oci, les relacions personals i, naturalment, la política estricta, desplegada en tots els seus nivells: barri, municipi, comarca, regió, nació i món. Cal democratitzar tant I'esfera institucional corn la no institucional, perquè a la vida social hi ha més coses de les que l'estat pot modelar i perquè els àmbits socials independents de l'estat influeixen sobre aquest. Ara més que mai, el conflicte entre capital i treball es troba latent a tot arreu, no solament a les fàbriques i oficines. La gran força del capitalisme global descansa oculta entre les complexes xarxes moleculars de les relacions quotidianes -família, veïnat, amistats, etc.-; de la microfisica del poder. Transformar aquestes relacions pot fer trontollar el conjunt del sistema.

9. De les formes

La democràcia no és un estat, sinó un procés. Això vol dir que les formes de la democràcia participativa seran múlltiples i s'hauran adaptar contínuament a l'espai-temps concret, també canviant. En general, existeix una forma-tipus universal en què recau la sobirania del poble, que és I'assemblea (dita de maneres diferents), és a dir, la reunió (física, però darrerament també virtual mitjançant Internet) de totes les persones implicades en un àmbit per tal de deliberar i prendre decisions sobre aquest. En general, també, l'assemblea (tant és que sigui d'una organització política com d'un club esportiu, d'una classe corn d'una cooperativa, de la llar com del municipi) s'ha de dotar de mecanismes de representació i execució, que són persones delegades, comissions de treball, comissions permanents, etc., que ban de ser controlables i revocables per aquella.

10. De la legitimitat

Així com la legitimitat dels representants polítics emana dels vots obtinguts en unes eleccions periòdiques (una legitimitat real, però més feble de la que volen i diuen), així com la societat concedeix a diversos cossos tècnics (els jutges, els arquitectes o els merges, posern per cas) una legimitació per exercir el seu poder sobre un àmbit social determinat (una legitimació igualment feble, que caldria democratitzar), les expressions ciutadanes, ja sigui en forma d'assemblees obertes de barri, ciutat, etc., o d'entitats socials, reben la seva legitimitat del fet que són manifestacions de la voluntat popular, mesurades no tant pel nombre d'afiliats com per la seva capacitat d'expressar la voluntat popular en moments i temes molt concrets (la legitimitat d'un grup ecologista, per exemple, prové del suport popular que obtinguin les seves opinions i activitats, no del nombre).

11. Dels requisits

La democràcia participatIva necessita, corn a mínim, quatre elements per desenvolupar-se: reconcixement legal, recursos, trama comunitària i actituds participatives.

Primerament, el dret a la participació democràtica a tots els nivells necessita reconeixement legal, és a dir, les lleis internacionals i estatals l'han de reconèixer, desenvolupar i protegir. La participació no pot ser la concesió graciable de cap organització (administració, empresa, associació, llar ... ), sinó un dret humà universal i inalienable.

Així mateix, la democràcia participativa necessita recursos, tant de tipus material (p.e., espais de trobada), corn immaterials (p.e., informació suficient i contrastada; ja Tocqueville assenyalava corn una de les condicions de la naixent democràcia americana la lectura d'un o més diaris per família), i també vol temps, la qual cosa demana reduir el temps de treball i redistribuir el treball domèstic, dues exigències objectivament realitzables i que cat assolir també per altres raons igualment de pes. Les administracions haurien de traspassar recursos a les organitzacions i assemblees ciutadanes perquè
poguessin participar de manera eficaç; més encara, haurien de posar-se a la seva disposició per executar tècnicament les decisions que aquelles ban adoptat però no poden dur a terme directament per les limitacions de recursos i de temps que, per força, seguiran tenint.

En tercer terme, la participació funciona d'una manera òptima quan s'articula en el si d'una comunitat ben cohesionada, és a dir, quan s'articula sobre la confiança mútua. Tat corn afirma Paul Virilio, la democràcia és solidària, no pas solitària. Un teixit social dens, i alhora independent de qualsevol institució, és el millor medi perquè germini la democràcia participativa. Al mateix temps, la necessitat de la sociabilitat ens remet at problema de la dimensió, una variable crítica per a la democràcia. Sens dubte, hi ha una dimensió apropiada per exercir la participació i aquesta no sobrepassa els pocs milers de persones. Corn més gran és l'organització, més hem de recórrer a mecanismes de democràcia indirecta, amb la qual cosa la qualitat democràtica s'afebleix. El reforç de la sobirania econòmica de les unitats locals i I'aplicació sistemàtica dels principis de subsidiarietat i descentralització poden reduir el problema, però no I'eliminen del tot.
Finalment, les persones hem de desevolupar actituds favorables a la participació: l'esperit actiu i crític, saber esoltar, negociar, parlar, mediar, decidir, la voluntat de cooperar en lloc de competir (cal abandonar aquesta mentalitat de batalla aque sovint impregna les relacions entre els assistents a les reunions, talment estiguessim jugant a guanyar-perdre), etc. En definitiva, participar és una habilitat a aprendre. Per desgràcia, la participació s'ensenya poc: des del sisterna educatiu, menys des de la majoria de les llars i gens des dels mitjans de comunicació de massa.

12. De ]a participació com a fi i com a mitjà

La participació és en si mateixa un imperatiu ètic. Les persones tenen el dret a decidir democràticament tot allò que afecta les seves vides. Però, a més, la participació ha de ser concebuda com un mitjà per a la transformació social (un procés participatui que fos permanent, en què les decisions es prenguessin sobre la base de la informació rellevant, aviat provocaria canvis significatius en les estructures socials, tan bon punt la majoria descobrís que està sent explotada i dominada per la minoria) i, alhora, com un mitjà d'enriquiment col.lectiu (en el procés de participació les persones es formen i en formen d'altres). En aquests moments la democràcia
participativa que ja practiquen milers de grups ciutadans constitueix un poderós nucli difusor de pràctiques transformadores al conjunt de la societat.

13. De les limitacions

Les persones no poden estar totes al mateix temps i al mateix lloc per prendre les múltiples decisions que els afecten. I si ho fessin no tindrien ni un minut de temps Iliue. Així
mateix, cadascú té interessos i propensions diferents a I'hora de participar. És clar que cal incrementar substancialment la varitat d'àmbits en què les persones poden participar si volen, però no caiguem en la quimera de creure que és factible construir una societat on tothom participi en tot, menys encara avui dia, atesa la complexitat de la vida actual. Llevat de períodes d'efervescència revolucionària en què es produeix una alta mobilització política, la majoria de les persones no podran o no voldran participar en tots els àmbits de la vida com, en principi, els pertocaria, és a dir, en taqnt que productors, consumidors, usuaris, emissors/receptors d'informació, estalviadors, veïns, ciutadans, etc. La història ensenya que ignorar les limitacions humanes provoca que les noves institucions teòricament superrevolucionàries acabin sent dominades per una minoria que ni tan sols està legitimada pel vot, mentre la societat, fastiguejada, es reclou novament en la privacitat. És més raonable marcar-se com a objectiu que, no totes, però sí la majoria de persones participin directament almenys en un àmbit de la vida social i que ho facin també indirectament en la majoria dels altres, votant periòdicament els seus representants. A més, cal preveure que la participació de les persones fluctuarà en intensitat i canviarà d'àmbits al llarg de la vida.

14. De la instauració de la democràcia participativa

Una part del poder que avui detenen les intitucions ha de ser traspassat, i no precisament a les transnacionals i el capital financer com fins ara, sinó a la ciutadania, organitzada segons les
formes de la democràcia participativa. En I'àmbit estrictament politic estem pensant en la creació de mecanismes de democràcia directa (iniciatives legislatives populars de discussió obligada per les cambres i referèndums vinculants, ja fos per acceptar una llei, ja fos per vetar la que hagi fet el poder legislatiu), en la implantació de l'autogovern local organitzat en assemblees populars de barri, o en la confecció dels pressupostos i els plans d'inversions anuals de les diferents administracions -de la local a la més general- a través de la participació popular en assemblees. I en un altre àmbit tant clau o més que el politic, l'econòmic, estem pensant en la reconstrucció democràtica de l'economia a través de la repartició democràica del treball socialment necessari (mercantil i domètic) i dels seus fruits (renda bàsica), de la planificació democràtica dels béns bàsics i estratègics, i de l'extensió de la democràcia econòmica a les empreses per tal que siguin gestionades pels treballadors (cosa que avui només passa a les cooperatives i les societats laborals) i controlades per la societat, representada sobretot per les associacions de consumidors i les comunitats locals on estan implantades.

15. De la reforma de la democràcia

La democràcia representativa és necessària per garantir el dret de totes les persones de la comunitat a participar, ni que sigui mínimament, en els afers públics, encara que moltes vulguin participar més activament mitjançant la democràcia participativa. Tot i amb això, és imperiós democratitzar el sistema representatiu actual, implantant mesures com instaurar el mandat imperatiu dels electors, constituir tribunals independents de seguiment de cornpromisos electorals, democratitzar els partits polítics, limitar les despeses electorals, permetre triar una segona opció electoral a què s'hagi de transferir el vot de cadascú en el cas que la primera opció no obtingui representació, visibilitzar en els òrgans legislatius de les institucions l'abstenció i els vots en blanc deixant els escons buits que proporcionalment li corresponguin, restituir al parlament el seu rol central en el sistema politic estatal reforçant-ne les competències en detriment de l'executiu, i crear un poder legislatiu bicameral: una primera cambra composta per representants dels partits politics i elegida per sufragi universal, directe i per representació estrictament proporcional, i una segona cambra que estaria formada pels representants de les principals organitzacions ciutadanes del país, elegits pels seus associats.

Jordi Garcia i Jané