A
C
D G J
M |
N
P
R
V Violència directa, estructural, cultural
|
Acord de pau
Un acord de pau és un contracte signat per les parts d'un conflicte violent per posar fi a l'enfrontament o per transformar significativament el conflicte per abordar-ho de manera més constructiva. Hi ha diversos tipus d'acords que es poden aconseguir durant un procés de pau, cada tipus d'acord té un propòsit diferent i un valor en si mateix cap a la construcció d'una solució definitiva.
És difícil establir categories sobre el tipus d'acord signat en diferents conflictes, però existeixen unes classificacions generals que poden superposar-se en alguns casos:
- Acord per al cessament d'hostilitats o alt al foc, té com a objectiu la paralització temporal de la guerra o conflicte armat
- Acord de pre-negociació, són acords que defineixen com es negociarà la pau, determinen els procediments, horaris, agendes, participants en el procés de construcció de pau. Serveixen per construir confiança entre les partes.
- Acords integrals o marc. En un acord marc les parts accepten els principis i el programa de l'acord, encara que les qüestions de fons romanen per negociar i es van integrant en annexos al que es denominarà acord global. En un acord integral s'aborden les qüestions de fons del conflicte, normalment se signen amb una acció pública per transmetre la sensació de moment històric, s'aborden els interessos i necessitats de les parts i s'intenta resoldre el fons de la controvèrsia.
- Acords d'implementació, l'objectiu d'aquests acords és treballar en la dinàmica de l'acord global o integral i facilitar la seva aplicació. No sempre són documents formals, poden ser compromisos verbals, declaracions públiques o publicació de cartes o escrits. El caràcter informal d'aquests acords dificulta l'execució de l'acord.
La majoria dels acords de pau aborden tres problemes principals: el procediment, la substància i l'organització.
- Component de procediment, estableixen els processos per a la construcció de la pau, han d'influir els calendaris i terminis per a les qüestions de fons: eleccions, justícia, drets humans, desarmament.
- Component substantiu, forma part de les declaracions i compromisos sobre el que canviarà a partir de la signatura de l'acord: canvis estructurals polítics, econòmics i socials que ajudin a remeiar els greuges del passat i construir un futur més just i equitatiu. També es precisen qüestions com la distribució del poder, la gestió de recursos naturals i mecanismes per abordar les injustícies del passat.
- Component organitzatiu o institucional, les eines per promoure l'esforç per consolidar la pau després de l'acord. Es defineixen mecanismes d'implementació de la pau (un actor neutral o Nacions Unides) pel seguiment, direcció de prioritats i resolució de desacords entre les parts. També es defineixen mecanismes de consolidació de la pau per ajudar a promoure la cultura de la resolució pacífica de conflictes en una societat i la confiança pública en la capacitat de l'Estat per resoldre les queixes en el futur de manera sistemàtica i imparcial.
Resum de: Yawanarajah, Nita and Julian Ouellet. "Peace Agreements." Beyond Intractability. Eds. Guy Burgess and Heidi Burgess. Conflict Information Consortium, University of Colorado, Boulder. Posted: September 2003
Amnistia
La concessió d'un perdó per delictes passats, sobretot delictes polítics-incloent, per exemple, les violacions dels drets humans i crims de guerra.
Collaborative peace and conflict dictionary
Comissions de la veritat
Una comissió per a la veritat i la reconciliació és una comissió creada en alguns països amb l'objectiu de recopilar informació respecte a situacions de falleixi institucional i social, que permetin la reconciliació de la nació.
Aquestes comissions s'han realitzat en diversos països, especialment després de cops d'estat, guerres civils o revolucions.
Desapareguts (des)
En les guerres solen desaparèixer moltes persones, la qual cosa genera angoixa i incertesa als seus familiars i amics, que tenen dret a saber què ha ocorregut amb elles. Els governs, les forces armades i els grups armats tenen l'obligació de brindar tota la informació que disposin i fer els seus majors esforços per reunir als familiars.
Durant els conflictes armats, sol haver desapareguts tant entre els civils com entre els combatents. De vegades es desconeix el parador dels soldats que han estat en el camp de batalla o en captivitat. Els familiars separats per la guerra pateixen l'angoixa de no saber què els ha ocorregut als seus sers estimats i sofreixen per la incertesa que genera aquesta situació al no poder plorar les seves pèrdues.
Las personas desaparecidas y el DIH, Comité Internacional de la Cruz Roja
Desarmament
Es tota forma d’acció encaminada a limitar, controlar o reduir els armaments, incloses les iniciatives unilaterals de desarmament, i a la llarga, el desarmament en general, així mateix com un procés encaminat a transformar els sistema actual d’Estats nacionals armats en un nou ordre mundial de pau planificat sense armes, en el qual la guerra deixi de ser un instrument de la política nacional i els pobles determinin el seu propi futur i visquin en una seguretat basada en la justícia i la solidaritat.
La recol·lecció, documentació, control i eliminació d'armes petites, municions, explosius i armes lleugeres i pesades dels combatents i sovint també de la població civil. També inclou el desenvolupament d'armes responsables i programes de gestió. És l'element simbòlic, polític i essencial del procés de desmobilització. Els passos clau són la recollida de la informació (o revelacions armes) i la planificació de l'operació, col·lecció d'armes o les operacions de recuperació i administració de arsenals i eliminació i destrucció de les armes
Informe i document final del Congres Mundial d’Educació per al Desarmament. UNESCO, París, 1980
Collaborative peace and conflict dictionary
Desmobilització
La baixa oficial i controlada dels combatents actius de les forces armades o altres grups armats. La primera etapa de la desmobilització pot estendre des del processament dels combatents individuals en centres temporals fins a la concentració de tropes en els camps designats a aquest efecte (llocs d'acantonament, campaments, àrees de reunió o casernes). La segona etapa de la desmobilització comprèn el paquet de suport als desmobilitzats, que s'anomena reinserció.
What is DDR? United Nations Disarmament, Demobilization and Reintegration Resource Centre.
Desplaçats(des)
Persones o grups de persones que han estat forçades o obligades a abandonar les seves llars o llocs de residència habitual, en particular com a resultat d'o per evitar els efectes del conflicte armat, situacions de violència generalitzada, violacions de drets humans o desastres naturals o causats per l'home, i que no han creuat fronteres reconegudes internacionalment
Nacions Unides, document E/CN.4/1992/23
Genocidi
Crim que pot manifestar-se pels actes que es descriuen a continuació, comesos en temps de guerra o de pau, amb la intenció de destruir total o parcialment a un grup nacional, ètnic, racial o religiós:
a) matança de membres del grup
b) atemptats greus a la integritat física o mental dels membres del grup
c) submissió intencional del grup a condicions d'existència que hagin d'implicar la seva destrucció física total o parcial
d) mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup
i) trasllat per força de nens del grup a un altre grup
El genocidi també inclou: l'associació per cometre genocidi, la instigació directa i pública a cometre-ho, la temptativa de genocidi i la complicitat en la seva realització.
La definició de crim de genocidi es recull fonamentalment en l'article 2 de la Convenció per a la prevenció i càstig del crim de genocidi de 1948. L'acte de genocidi conté dos elements: el requisit de la intenció, expressat en la clàusula inicial de l'article abans citat, i l'acte prohibit, que pot ser qualsevol dels delictes referits.
Diccionario de Acción Humanitaria y Cooperación al Desarrollo, Hegoa, Instituto de Estudios sobre Desarrollo y Cooperación Internacional
Diccionario de Derecho Internacional de los Conflictos Armados, Pietro Verri, Comité Internacional de la Cruz Roja.
Guerrilla
Per aquest terme ha d'entendre's una tècnica de combat generalment ofensiva -amb finalitats tàctiques i estratègics- i utilitzada en territori ocupat per l'adversari:
a) en relació amb les operacions convencionals dutes a terme per les forces amigues
b) en operacions autònomes, en el context d'una defensa territorial.
Aquesta mateixa tècnica s'utilitza en les guerres d'alliberament nacional, així com en els conflictes armats no internacionals per part de les forces armades dissidents o dels grups armats organitzats que actuen amb la intenció de modificar per les armes l'ordre constitucional de l'Estat. S'utilitza la guerrilla per cometre sabotatges, atemptats, assalts per sorpresa, emboscades o atacs contra llocs aïllats de l'enemic.
Es caracteritza per la mobilitat, la sorpresa i la ràpida ruptura de contacte i aprofita el coneixement del medi ambient natural i l'ajuda (o la passivitat) de l'entorn social. La duen a terme formacions petites, molt espaiades entre si, que combaten a forces superiors a les quals ataquen en els seus flancs o en la seva rereguarda, intervenint en llocs i moments imprevisibles.
Diccionario de Derecho Internacional de los Conflictos Armados, Pietro Verri, Comité Internacional de la Cruz Roja.
Justícia
La justícia transicional es refereix a les mesures utilitzades per una societat en el període immediatament posterior a un conflicte violent per arribar a un acord amb un llegat d'abusos a gran escala dels drets humans passades per tal de facilitar la rendició de comptes, servir a la justícia i aconseguir la reconciliació.
Mesures de justícia transicional poden incloure respostes judicials i no judicials, com ara processos judicials, comissions de la veritat, programes de reparació per les víctimes, i eines per a la reforma institucional com la investigació d'antecedents de les persones que s'integrin en les institucions de l'era post-conflicte del sector de seguretat.
Diversos tractats de l'ONU consagren els drets i deures en relació amb el dret a la justícia, el dret a la veritat, el dret a la reparació i les garanties de no repetició de les violacions (deure de prevenció). Per complir amb aquestes obligacions legals internacionals, els processos de justícia de transició han de tractar d'assegurar que els Estats realitzin investigacions i processaments de violacions greus d'acord amb el dret internacional, de garantir el dret de les víctimes a la reparació i a conèixer la veritat, i garanties de no repetició de les violacions .
Transitional Justice, United Nations Disarmament, Demobilization and Reintegration Resource Centre.
Justícia Gacaca
Gacaca significa “justícia sobre l’herba”. Històricament, a Rwanda, les gacaca eren una via per resoldre disputes de terres, familiars o entre famílies a les àrees rurals. Davant dels savis (sovint els més ancians) dels turons, i en presència de tota la comunitat, els implicats i els testimonis exposaven els seus arguments i al final, també conjuntament, es cercaven solucions per a l’acostament i la reconciliació.
Després del genocidi, a les presons rwandeses s’hi aglomeraven uns 120.000 acusats. Cinc anys després, només s’havien jutjat 6.000 casos. Segons els càlculs del govern, si s’hagués usat només la via del destruït sistema judicial del país, s’haguessin necessitat 100 anys per a processar tots els acusats. Per això, es va optar per recuperar aquesta forma de justícia tradicional, que a l’inici només jutjava els acusats d’assassinat o aquells que havien atemptat contra bens materials, però des del 2008 va assumir també alguns casos d’ideòlegs o planificadors de matances, el pitjor dels crims categoritzats.
Els membres dels tribunals no eren jutges professionals, ni tan sols havien estudiat Dret en la majoria de casos. Van ser escollits per les comunitats en base a la seva integritat moral amb la missió de treballar per la reconciliació i la veritat. Sense cobrar, com a voluntaris. A les gacaca, tothom qui hi era present podia parlar per intentar esclarir els fets ocorreguts i les responsabilitats. La paraula era el que valia, sense proves, debats i preguntes capcioses. Un acte de catarsi comunitària en què l’objectiu és la confessió de la veritat, la qual, s’hi s’obtenia, reduïa substancialment les condemnes.
És un clar exemple de justícia restaurativa que ha rebut tantes crítiques com a suports. Per als seus detractors, els més pessimistes, aquesta jurisdicció tradicional no complia amb les garanties mínimes exigibles a un procés penal d'acord amb el Dret Internacional i el respecte als Drets Humans, argumentant que la dubtosa legalitat de l'elecció d'un jutge per votació de la comunitat podria instrumentalitzar-se per dur a terme un judici sumari i propiciar les falses acusacions per venjança o que es deixessin subornar; per contra, els més optimistes van celebrar la recuperació d'aquesta forma d'impartir justícia com un bon exemple de la regeneració democràtica del país basada en els seus ancestrals costums, evitant que hi hagués més violència; finalment, un sector que podríem qualificar com a realista, va considerar que –tenint en compte la situació de caos que imperava a Rwanda des de 1994– els tribunals Gacaca van ser el millor sistema possible en aquelles circumstàncies perquè la societat rwandesa pogués reconciliar-se i no tingués la sensació de que aquells crims quedaven impunes.
Sigui com sigui, amb pros i contres, el que és clar és que es tracta un sistema força incomprensible per a la nostra concepció de justícia occidental, acostumats com estem a perseguir el càstig per davant la reconciliació.
Les gacaca, justícia per a la reconciliació. Oriol Andrés.
La justicia de los Tribunales Gacaca. Carlos Pérez Vaquero. Criminología y Justicia.
Memòria i veritat
Després de conflictes armats o períodes repressius, les societats i els individus tenen dret a saber la veritat sobre les violacions massives de drets humans. Totes les cultures reconeixen la importància que té el corresponent duel per a la cicatrització de les ferides personals i comunitàries.
El dret internacional reconeix clarament el dret de les víctimes i els supervivents a saber en quines circumstàncies es van desenvolupar les violacions greus dels seus drets humans i qui les va cometre. El dret internacional continua desenvolupant-se en aquest sentit i respecte al dret de les societats a conèixer la veritat i preservar la memòria dels fets.
Els règims repressius reescriuen deliberadament la història, negant les atrocitats per legitimar-se. La cerca de la veritat contribueix a la creació d'un registre històric que impedeixi aquesta classe de manipulació. En donar més informació a les víctimes sobre els fets soferts (la sort dels desapareguts o la raó que alguns grups anessin blanc especial de la repressió), pot ajudar-los a tancar aquesta etapa.
Verdad y Memoria. Justicia Verdad y Dignidad
Memorials (monuments commemoratius)
Les víctimes de violacions dels drets humans no poden oblidar i els Estats tenen el deure preservar la memòria d'aquests crims.
Els monuments, els museus i els actes commemoratius són iniciatives educatives indispensables per a l'establiment d'un registre irrefutable i per evitar la repetició dels abusos. En molts casos, en promoure accions commemoratives, la societat civil ha servit perquè els Estats assumeixin la seva responsabilitat.
Alguns exemples de commemoració:
Museus i monuments que instrueixen a la població sobre els abusos del passat. Per exemple, el Museu de la Memòria i els Drets Humans de Xile, dedicat a presentar la història de la dictadura militar i documentar els seus abusos.
Espais transformats per assenyalar escenaris de violacions dels drets humans, per exemple Constitution Hill a Johannesburg, una antiga presó, ara seu del Tribunal Constitucional sud-africà.
Actes de record, com les manifestacions que se celebren cada 24 de març a Argentina, per recordar el començament de l'última dictadura militar. En el Perú, familiars de desapareguts han unit les seves forces per teixir una llarga "Chalina de l'esperança" en memòria de les víctimes.
Verdad y Memoria. Justicia Verdad y Dignidad
Noviolència
Actitud activa de lluita i de transformació social sense la utilització de la violència. Una forma de vida, una estratègia de lluita política, una eina per afrontar els conflictes i un model de societat. La raó principal d’utilitzar una sola paraula i prescindir del no com a negació és explicitar amb total claredat que l’opció noviolenta no suposa una mera negació de la violència, directa, sinó un projecte en positiu de transformació radical de la societat i de nosaltres mateixes/os.
La paraula noviolencia prové de la traducció del terme hindú "ahimsa".
Els moviments noviolentos europeus sempre han utilitzat el terme noviolencia com una sola paraula. La raó principal és la d'explicitar amb total claredat que l'opció *noviolenta no suposa una mera negació de la violència directa, sinó un projecte positiu de transformació radical de la societat i de nosaltres i nosaltres mateixes. L'objectiu fonamental serà acabar amb la denominada violència estructural fent de la coherència entre finalitats i mitjans un dels seus elements fonamentals.
Pau negativa
És l’estat de NO GUERRA o altres tipus de violència directa. Té a veure amb la forma de concebre la pau a Occident segons la cultura grega i romana: Eirene i Pax romana. Comprensió negativa, d’absència de violència o guerra.
Pau positiva
Procés de realització de la justícia en els diferents nivells de la relació humana. És un concepte dinàmic que ens porta a aflorar, afrontar i resoldre els conflictes de forma noviolenta i el fi de la qual és aconseguir l’harmonia de la persona amb ella mateixa, amb la naturalesa i amb les altres persones
Seminario de Educación para la Paz-APDH. Educar para la paz. Una propuesta posible. Madrid: Catarata, 2000.
A partir del anys 70, és deixa la definició en negatiu i es defineix la pau pel que sí és: a més de l’absència de violència directa, també cal que hi hagi relacions equitatives entre les persones, justícia social, respecte pels drets humans, etc. La pau, llavors, es converteix en la situació en què es possible transformar els conflictes de forma creativa i no violenta, eliminant la violència directa, però també la violència estructural i la cultural.
Pobles indígenes
Els pobles indígenes d'Amèrica són els habitants precolombins del continent americà, llurs descendents i altres grups ètnics que s'identifiquen amb aquests pobles històrics. D'acord amb les recerques científiques recents, els éssers humans no es van desenvolupar a Amèrica ans van arribar per mar o pel pont de gel o terra que connectava l'Àsia amb l'Amèrica del Nord, encara que altres teories fins i tot suggereixen que alguns grups van arribar-hi des de Polinèsia a l'oceà Pacífic. Aquests grups es van diversificar formant nombroses nacions i tribus a tot arreu del continent.
A partir del segle XX, la majoria dels estats americans han implementat programes o aprovat lleis per a la protecció de les cultures, llengües i fins i tot, dels sistemes d'organització social dels pobles indígenes. A l'Argentina, Mèxic, Colòmbia, Perú, Bolívia i el Paraguai llurs llengües gaudeixen d'algun tipus de reconeixement legal o oficial. Als Estats Units i el Canadà, no són subjectes a totes les lleis federals o estatals ans gaudeixen del dret d'autonomia dins de les reserves (o vast territoris com al Canadà) on viuen.
La subordinació social, política i econòmica dels pobles indígenes en la majoria dels països del món els fa vulnerables a les violacions dels drets humans. En molts casos s'han vist obligats a abandonar les seves llars i les seves terres a causa de la persecució
El Trabajo de ACNUR con pueblos indígenas
Provenció
Procés d'intervenció abans de la crisi que condueix a una explicació adequada dels conflictes, el reconeixement dels canvis estructurals necessaris per eliminar les seves causes i al foment d'actituds i relacions de col·laboració necessaris per atendre-ho sense violència
Racisme
La doctrina del racisme afirma que la sang és la marca de la identitat nacional-ètnica i sosté que les característiques innates determinen biològicament el comportament humà. Jutja el valor d'un ésser humà no per la seva individualitat, però exclusivament per la seva pertinença en una “nació col·lectiva de raça”.
El racisme s'entén com la exacerbació o defensa del sentit racial d'un grup ètnic, especialment quan conviu amb un altre o uns altres, així com designa la doctrina antropològica o la ideologia política basada en aquest sentiment.
La discriminació racial és un concepte que sol identificar-se amb el de racisme i que ho abasta, encara que es tracta de conceptes que no coincideixen exactament. Mentre que el racisme és una ideologia basada en la superioritat d'unes races o ètnies sobre unes altres, la discriminació racial és un acte que, encara que sol estar fundat en una ideologia racista, no sempre ho està.
Històricament, el racisme ha servit per justificar crims contra la humanitat com el genocidi i diverses formes de dominació de les persones com l'esclavitud, la servitud, el colonialisme, el neocolonialisme i l'imperialisme. El racisme sol estar també relacionat amb l'etnocentrisme, el xovinisme i la xenofòbia. Per exemple, Hannah Arendt, en Els orígens del totalitarisme, va assenyalar que la ideologia racista coneguda com a "racisme popular", que es va desenvolupar a finalitats del segle XIX, es va usar per legitimar la conquesta imperialista de territoris estrangers i els crims que li van seguir, tals com el genocidi de Herero i Namaqua (1904-1907) o el genocidi armeni (1915-1917).
El racisme és avui definit en totes les instàncies i fòrums internacionals com un afront a la dignitat humana bàsica i una violació dels drets humans. Un nombre important de tractats internacionals ha intentat acabar amb el racisme.
La Convenció Internacional sobre l'Eliminació de totes les Formes de Discriminació Racial és un dels principals tractats internacionals en matèria de drets humans.
En el seu primer article la Convenció defineix el concepte de "discriminació racial" adoptant un criteri ampli que aconsegueix a diferents modalitats de discriminació, distinció, restriccions o preferències, ja sigui per motiu de "raça, color, llinatge o origen nacional o ètnic". No obstant això el tractat es cuida d'aclarir que el mateix no pot ser utilitzat de cap manera per afectar les normes internes dels estats en matèria de ciutadania i immigració, en tant no s'estableixin discriminacions en contra de certes nacionalitats. Finalment la convenció aclareix que no es troba prohibit per la mateixa prendre mesures de discriminació positiva.
La declaració formulada per la UNESCO sobre racisme i prejudicis racials, conté tres punts fonamentals:
- Tots els éssers humans que viuen en el nostre temps pertanyen a la mateixa espècie i descendeixen del mateix tronc;
- La divisió de l'espècie humana en “races” és convencional i no implica cap jerarquia en cap ordre;
- En l'estat actual dels coneixements biològics, no podem atribuir les realitzacions culturals dels pobles a diferències de potencial genètic: aquestes s'expliquen totalment per la seva història cultural.
Racisme i discriminació racial a Viquipèdia.
Reconciliació
Les Comissions de la Veritat són una de les eines típiques de reconciliació i hi ha metodologies diferents però agrupen diferents ítems per abordar en el procés:
- Enfrontar el patiment de les víctimes i tallar l’espiral de violència.
- Reconeixement social del dany (que no quedi en quelcom individual).
- Dignificació de les víctimes (evitar el menyspreu social).
- Atenció a supervivents i familiars.
- Memòria: recordar de forma compartida i expressar en rituals i monuments; aclarir i explicar; extraure lliçons per al present; evitar la repetició obsessiva i estigmatització com víctimes.
- Justícia: quan no hi ha justícia, es nega la veritat. Cal lluitar contra la impunitat.
- Reconstrucció teixit social
Reconstrucció
La finalitat de la reconstrucció sempre persegueix el mateix objectiu fonamental: que la fi de l’enfrontament armat es converteixi en un procés de pau estable i irreversible, i que en el termini més curt possible s’assoleixin unes metes mínimes que satisfacin les necessitats bàsiques de la població. (Vicenç Fisas)
Les tasques essencials dela reconstrucció inclouen activitats com la repatriació de refugiats, el desarmament, la desmobilització i reintegració d’ex soldats, la reconciliació i la justícia de transició, la reconstrucció de les infrastructures de govern, l’estabilització macroeconòmica, la democratització i la participació civil, i l’establiment de l’estat de dret.
La recuperación del conflicto armado: Lecciones aprendidas y próximos pasos para mejorar la asistencia internacional, Megan Burke, 2006 i Fundación para las Relaciones Internacionales y el Diálogo Exterior (FRIDE)
Refugiats (des)
A l'efecte de la Convenció de Ginebra de 1951, el terme ‘refugiat’ s'aplicarà a tota persona ... que ... a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques, es trobi fos del país de la seva nacionalitat i no pugui o, a causa d'aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció de tal país; o que, mancant de nacionalitat i trobant-se, a conseqüència de tals esdeveniments, fora del país on abans tingués la seva residència habitual, no pugui o, a causa d'aquests temors, no vulgui tornar a ell (...)
Article 1(A)2 de la Convenció de Ginebra de 1951 sobre l'Estatut dels Refugiats
Rehabilitació post -bèl·lica
Etapa entre la guerra i la pau. Es l'acció coordinada de diversos actors primaris i secundaris, amb o sense mandat o lideratge internacional, encaminada a abordar: el re assentament i la desmilitarització; la reconstrucció física i la reinstauració de serveis institucionals bàsics; la reforma política i econòmica per abordar les causes fonamentals de la guerra; la reconciliació i l'estat de dret; i la normalització regional i la reinserció en els fòrums internacionals.
Raül Romeva estableix un marc conceptual en relació amb la rehabilitació postbèl·lica, entenent aquesta com part integrant d'un procés més ampli de construcció de la pau. Assenyala que la construcció de la pau és un concepte que abasta tots els processos, plantejaments, actuacions, instruments i recursos necessaris per convertir els conflictes inicials, i els seus riscos d'esdevenir en violència, en situacions de pau estable, justa i duradora.
Es concreta diferenciant tres moments: el curt termini (gestió de crisi i establiment dels acords entre les parts); el mig termini (rehabilitació postbèl·lica); i el llarg termini (transformació del context, les actituds, les conductes i les incompatibilitats que en el seu moment van crear, van alimentar i van detonar la violència).
Cal no utilitzar el concepte postconflicte quan volem dir postguerra o postbèl·lica, ja que el conflicte -i sovint també la violència, estructural o cultural- acostuma a continuar existint (acaba les hostilitats però no les causes que les provoquen). De vegades s’utilitza com a sinònim 'reconstrucció', però aquesta es basa més en termes físics i econòmics, quan el més difícil és la construcció de nous marcs de convivència, redefinir els plans pedagògics... Per evitar aquesta confusió s’utilitza el terme rehabilitació.
El repte no consisteix en arribar al context pre-crisi, sinó en transformar el context i crear oportunitats de pau. No hi ha un model universal de rehabilitació postbèl·lica, sinó que cal adaptar-ne un per a cada cas: és molt important conèixer les característiques culturals del terreny. Sovint s’implanten models polítics occidentals, donant lloc així no només a una transformació artificial que nega el procés polític de desenvolupament genuí provinent del poble, sinó també una transformació dirigida d’acord a la visió del país protagonista.
Elements de la RPB, segons Romeva:
- Reubicar la població civil desplaçada i refugiada, així com desarmar, desmobilitzar i reinsertar els diversos grups de combatents (re assentament i desmilitarització).
- Refer, millorar o fer de nou les infraestructures físiques i materials destruïdes durant el conflicte, serveis socials bàsics, institucions polítiques, establiment de forces policials i militars, i establir procediments i institucions que facilitin celebració d’eleccions (reconstrucció).
- Restablir, reformar i/o transformar les institucions polítiques, econòmiques i socials així com una distribució més justa que permeti evitar el rebrot de les causes materials del conflicte (resolució). Similar a l'anterior. Per Galtung consisteix més en explorar les causes i solucionar el conflicte subjacent, l'arrel del conflicte.
- Promoure la recuperació psicosocial de les víctimes, individuals i col·lectives, conèixer les violacions dels DDHH i establir programes i actuacions que ajudin a millorar les relacions entre els diferents grups i comunitats ètniques, culturals, socials i polítiques (reconciliació).
- Normalització i reinserció de l'Estat en els fòrums internacionals.
- Justícia.
Reconciliació té més a veure amb la reconstrucció no física, del sistema social, de les relacions, de la confiança.
Romeva, R. (2002). Rehabilitación posbélica y construcción de la paz. El caso de la ayuda internacional a Bosnia y Hercegovina. Tesis doctoral, Departamento de Derecho Público y Ciencias Histórico-jurídicas, Universitat Autònoma de Barcelona.
Romeva, R. (2003). Guerra, posguerra y paz: pautas para el análisis y la intervención en contextos posbélicos o postacuerdo. Barcelona: Icaria.
Reparació
Els Estats tenen el deure legal de reconèixer i respondre davant les violacions generalitzades o sistemàtiques dels drets humans en aquells casos en els quals l'acció o inacció oficial dels mateixos impliqui la seva responsabilitat.
Les iniciatives de reparació intenten ocupar-se dels danys causats per aquestes violacions. Poden ser mesures compensatòries per les pèrdues sofertes, i així ajudar a superar algunes de les conseqüències dels abusos. També poden orientar-se al futur, proporcionant rehabilitació i una vida millor per a les víctimes, així com poden ajudar a canviar les causes subjacents de les violacions.
Les reparacions proclamen públicament que les víctimes tenen drets i, a causa de la violació dels mateixos, han de ser compensades.
Hi ha múltiples formes de dissenyar les iniciatives de reparació. Entre elles figuren les indemnitzacions individuals o col·lectives; les garanties de no repetició; serveis socials com la sanitat o l'educació; i mesures simbòliques com la disculpa formal o la commemoració pública.
Reparaciones. Justicia Verdad y Dignidad
Violència directa
Aquella que suposa una agressió física o psicològica que es dirigeix directament a una persona, grup o bé material.
Un assassinat, una tortura, una bufetada, una mutilació i altres formes de maltractament físic o psicològic són exemples de violència directa.
Violència estructural
Violència que forma part de l’estructura social i que impedeix cobrir les necessitats bàsiques, com la generada per la desigualtat social, l’atur, les mancances en la nutrició, la manca de serveis sanitaris i educatius bàsics, llibertat d’expressió, discriminació política, etc.
Violència cultural
Es refereix a aquells aspectes de l’àmbit cultural o simbòlic (discursos, hàbits, ideologies, etc) que es poden utilitzar per justificar o legitimar la violència estructural o directa. Parlem d’aquelles argumentacions que ens fan percebre com a «normals» situacions de violència profunda. La violència cultural també pot prendre e nom de cultura de la violència.
Cultura de pau i Educació per a la Ciutadania, Estudi comparatiu de diferents llibres de text de 3r d’ E.S.O a Catalunya, Federació Catalana d’ONG per la Pau, 2009
Violència sexual
La violència sexual és una de les armes de guerra més esteses en els conflictes armats contemporanis. La seva eficàcia com a instrument de terror col·lectiu i individual de manera simultània explica en part la seva presència en un elevat nombre de contextos afectats per la violència armada i política. Des que en la dècada dels noranta, després del genocidi de Rwanda i els conflictes armats que van assolar la regió dels Balcans, la violència sexual com a arma de guerra es convertís en una qüestió d'interès públic després d'una llarga història de silenci, la seva presència en els debats públics sobre els conflictes armats i el seu impacte en la població civil ha estat creixent.
Quan s'empra com un instrument de guerra estratègic i sistemàtic –com a Rwanda, Sudan, Sierra Leone, Kosovo i molts altres conflictes–, la violència sexual pot portar a la destrucció cultural. Mentre que la major part de la violència durant la guerra té com a objectiu matar a l'enemic, la violència sexual es perpetra sovint no només per causar ferides físiques i humiliació, sinó també per contribuir a la destrucció de la cultura contrària. El dany a la vida cultural i comunitària originat per l'ocupació de la violència sexual en la guerra pot perdurar durant generacions.
El dany psicològic a llarg termini i el sofriment continu signifiquen que aquest tipus de violència afecta no només a la supervivent immediata, sinó també als seus fills, néts, família directa, família llunyana i vida comunitària.
Per entendre l'ús de la violència sexual com a arma de guerra és important tenir en compte el marc social patriarcal que legitima i dóna lloc a aquesta violència. La violència sexual contra les dones és una realitat present en qualsevol context social, no únicament en aquells afectats per la violència política organitzada, i per tant és important entendre el continuum que porta de la violència sexual en contextos de “pau” al seu ús en contextos de “guerra”
La violació pot tenir greus conseqüències físiques, com a infertilitat, incontinència i infeccions transmeses sexualment, com a VIH/SIDA. Les víctimes també sofreixen psicològicament, ja que poden sentir vergonya, humiliació i culpa, la qual cosa pot provocar-los depressions severes i fins i tot portar-les al suïcidi.
Una altra conseqüència és la por a l'estigmatització. Moltes dones són rebutjades per les seves famílies i comunitats per haver estat violades. La culpa de la pèrdua de l'honor sol recaure en la dona, i no en el violador, sobretot si la dona ja ha arribat a la pubertat. La situació és fins i tot pitjor quan la dona queda embarassada com a resultat de la violació; no només es percep que la violació ha “embrutat” la descendència, sinó que el nen nascut d'una violació pot ser abandonat o assassinat i, en molts casos, la víctima o la seva família intentaran l'avortament recorrent a mètodes amb molt risc per a la seva salut.
Malgrat la creixent atenció internacional que rep la dimensió de gènere en els conflictes, encara falta integrar aquest enfocament en moltes iniciatives de justícia transicional. Els últims exemples de mandats de comissions de la veritat, resolucions judicials i programes de reparació han mostrat escassa consideració per la singularitat i complexitat de les violacions als drets humans perpetrades per motius de gènere.
Les últimes aportacions al dret internacional en matèria de dimensió de gènere en violacions de drets humans i les resolucions sobre aquest tema (incloses la 1325, 1820 i 1888 del Consell de Seguretat de l'ONU sobre dones, pau i seguretat) han afermat el compromís de la comunitat internacional de combatre aquest tipus de crims. No obstant això, malgrat aquests avanços, s'han aconseguit pocs èxits pel que fa a processar, en instàncies locals o internacionals, als responsables d'aquests crims.
Violencia sexual: arma de guerra. Revista Migraciones Forzadas Nº 27 ACNUR
Justicia de Género Justicia Verdad y Dignidad