EL DEUTE EXTERN: SIGNE DE DEPENDÈNCIA
I REPTE D'ALLIBERAMENT

Arcadi Oliveres

 

Amb aquests antecedents sembla oportú dedicar unes pàgines, a la reflexió sobre l'origen i les dimensions del deute, a l'anàlisi de les seves conseqüències econòmiques, al coneixement de les polítiques empreses fins ara per solucionar el problema, i a algunes propostes de futur plausibles que impliquin les persones, les entitats i els governs en favor de solucions més innovadores.

L'origen del problema

Hi ha raons estructurals i raons conjunturals en l'origen del deute extern, encara que la separació entre unes i altres resulta ambigua.

Les raons estructurals

Les raons estructurals deriven dels sistema productiu i comercial i de la situació política i social dels països en vies de desenvolupament, i s'hi podrien destacar:

El comerç desigual

El tema de la relació d'intercanvi desfavorable que pateixen els països del Tercer Món és una de les qüestions recurrents que apareixen en els estudis sobre el desenvolupament econòmic. En efecte, les capacitats negociadores dels venedors del Sud són menys que les dels compradors del Nord, la qual cosa, unida a l'apa-rició de substituts químics de determinades matèries primeres de producció colonial tradicional, es reflecteix en un preu menor de les exportacions del Tercer Món enfront d'un increment dels preus de les importacions provinents del Primer Món. Òbviament aquest comportament implica un desequilibri de la balança comercial que constitueix el primer dels sumands d'un conjunt de pagaments desfavorables i per tant generadors de deute.

Les despeses nocives

Una part gens despreciable de la sortida de divises en els països del Tercer Món es produeix com a conseqüència de compres de béns o serveis i de transferències que tenen poc a veure amb el benestar de la població i sí, en canvi, amb els interessos dels grups privilegiats que hi viuen. La compra d'armes, la importació de productes de luxe, les obres faraòniques amb finalitats de prestigi polític, el turisme i les estades a l'estranger de les petites però poderoses capes riques i la fugida de capitals són, els elements més representatius d'aquest tipus de despesa de caràcter absolutament improductiu però que incrementa fortament el deute.

L'actuació de les companyies transnacionals

Encara que resulta evident que l'impacte de les transnacionals sobre l'endeutament d'un país dependrà fonamentalment de les seves activitats d'importació i d'exportació, no es pot oblidar que només el seu establiment suposarà en general una sortida de divises encara que l'empresa no realitzi cap activitat de comerç internacional. Aquest és el cas de la repatriació dels beneficis, l'abonament de patents, marques i llicències d'explotació de l'empresa matriu, el pagament d'interessos de crèdits rebuts de l'exterior i les remeses salarials dels seus directius als països d'origen.

La política de crèdits a l'exportació

Els crèdits a l'exportació es concedeixen des dels països industrialitzats als països del Tercer Món a fi que aquests adquireixin mercaderies produïdes en els primers. Amb freqüència, més que respondre a una necessitat de desenvolupament, constitueixen un element de potenciació de nous mercats per a la sobreproducció de les indústries del Nord a canvi d'un endeutament dels del Sud. Encara que sembli paradoxal, quan els crèdits a l'exportació s'ofereixen en condicions suficientment favorables quant al tipus d'interès i termini d'amortització, poden ser comptabilitzats com a ajuda al desenvolupament malgrat que es tracti d'accions clarament comercials.
La situació s'agreuja quan amb aquests crèdits a l'exportació es pretén finançar obres d'infrastructura que seran executades per constructors i empreses d'enginyeria dels països industrialitzats. L'amortització de les obres necessita un termini llarg, d'uns 25 a 30 anys, mentre que els crèdits han de ser tornats entre 3 i 8 anys, generalment. El desfasament obliga a renovacions constants amb el corresponent cost financer afegit.

Les raons conjunturals

Les raons conjunturals deriven principalment de la dinàmica dels crèdits que han estat atorgats als països del Tercer Món i en la qual ha influït tant el comportament dels països deutors com l'evolució dels mercats financers internacionals.

Els crèdits mal utilitzats

Una part de l'endeutament dels països del Tercer Món va sorgir els anys seixanta arran de l'eufòria representada per l'accés a la independència d'un bon nombre d'estats. En convertir-se en membres dels organismes financers internacionals van aconseguir que aquests els atorguessin crèdits «tous» -amb interessos baixos, períodes d'amo-tització llargs i fase inicial d'exempció o carència de devolució- per potenciar processos de desenvolupament paral·lels a la seva nova condició política.
La utilització inadequada dels capitals rebuts -compra d'armes, fuga de divises, importació de béns de luxe, etc.-, unida als factors d'endeutament que hem analitzat, va fer pràcticament impossible la devolució dels crèdits en el moment del seu venciment, cosa que va obligar a fer-ne diverses renovacions.

Les renovacions perjudicials

Les modalitats de renovació han resultat molt perjudicials per als països endeutats, i això per diverses raons vinculades al funcionament dels mercats financers internacionals.
En primer lloc, la inestabilitat dels mercats sorgida el 1971 arran de la devaluació del dòlar i de la desaparició del sistema de canvis fixos, va fer perdre valor a moltes de les monedes locals i al mateix temps s'encarien notablement els tipus d'interès dels nous crèdits renovats que ara, a més, deixaven de ser «tous».

En segon lloc, les renovacions es van fer d'una manera gairebé incondicional perquè els prestadors, fonamentalment els dels Estats Units, disposaven d'una gran liquiditat, ja que els havien estat dipositats els anomenats «petrodòlars», és a dir, els dòlars obtinguts pels països exportadors de petroli gràcies a l'augment del preu d'aquest producte. Era necessari treure rendibilitat a aquests «petrodòlars» i, en conseqüència, no es demanaven massa garanties als prestataris.

En tercer lloc, una modalitat emprada sovint en la reducció del deute, com, és la privatització d'empreses públiques perquè siguin venudes a mans estrangeres, ha representat en molts casos un endeutament més gran. En efecte, les empreses rendibles, les úniques vendibles, ho van ser sovint a baix preu a fi d'obtenir divises amb urgència, però aquestes empreses van continuar aportant beneficis els anys següents que, des d'aleshores, serien reciclats al país dels nous propietaris.

En quart lloc, el model de mercats financers especulatius que s'ha anat generant des del final dels anys vuitanta ha buscat cada vegada una rendibilitat més gran en les inversions. Com que alguns d'aquests capitals resulten imprescindibles per poder fer inversions en els països del Tercer Món, els costos en termes de sortida de beneficis que han d'assumir per poder obtenir-los són cada vegada més grans.


Tornar