Entrevista a la escritora Buchi Emecheta (La dona a l'Àfrica Negra: font i garantia de vida, ETANE)

Per a l'escriptora nigeriana Buchi Emecheta, la dona africana pateix el que ella anomena el "doble jou", i el va escollir com a títol d'una de les seves novel·les: el de la tradició i el modern.

Els personatges de les novel·les de Buchi Emecheta, molt populars a la seva terra natal nigeriana i a Anglaterra, són sempre dones africanes, i els temes sempre giren a l'entorn de les seves dures condicions de vida. La nostra escriptora no ha hagut d'inventar-se res perquè ella mateixa ha hagut de lluitar contra tot per sortir-se'n.

A la seva primera novel·la -de caràcter autobiogràfic- recorda com durant la seva infància el seu dia de feina a Lagos començava a dos quarts de cinc de la matinada. Només la seva obstinació li va permetre anar a l'escola i fer-se un bagatge cultural a pesar de l'oposició de la seva família.

Fa ja molts anys que vostè viu a Angalterra. Quan i per què va decidir deixar Nigèria?

Em vaig casar als setze anys, perquè a la meva ètnia ibo és un costum casar-se quan un és molt jove. El meu marit va venir a estudiar a Anglaterra i jo vaig decidir acompanyar-lo un parell d'anys després. Ens vam separar fa molt de temps quan jo esperava el cinquè fill.

Va començar els seus estudis universitaris després de separar-se del seu marit?

Sí, perquè a casa m'avorria molt. Al començament anava només a les classes nocturnes, però al següent any vaig començar a estudiar tot el dia. Vaig començar amb els cursos de nit, perquè a Anglaterra no donen beques d'estudi a una dona amb cinc fills; per això vaig començar a poc a poc, però quan se'm van adonar que anava seriosament em van concedir la beca.

Va ser llavors quan va decidir de fer-se escriptora?

Jo volia escriure històries i contes des que era petita, però quan vaig tenir nens petits és quan em vaig proposar de fer-ho, perquè no tenia a qui confiar els nens i no podia treballar fora de casa i estar lluny d'ells tot el dia. Em va resultar molt difícil: la meva primera novel·la la vaig escriure mentre preparava el doctorat i al mateix temps ensenyava. Es difícil treballar, guanyar-se la vida i escriure al mateix temps.

Vostè escriu novel·les. Quina relació té amb els seus personatges?

No sóc una escriptora totalment creativa, sinó més aviat realista, com es pot apreciar pel tipus de personatges que invento i les paraules que poso en els seus llavis. Això demana anar molt freqüentment a Nigèria per a estudiar la realitat. Em considero una estudiosa de la naturalesa humana, perquè estic molt pròxima a la gent sobre la qual escric.

Vol dir que quan crea un personatge pensa en éssers reals?

Penso en éssers humans que jo he conegut realment i els poso en les mateixes situacions que jo he vist; d'aquesta manera els puc entendre bé. Tinc una visió molt realista de la vida, no en va sóc sociòloga.

Creu vostè que pertany a la tradició africana a l'anglesa?

M'agrada pensar que pertanyo a la tradició africana, però he viscut tant de temps a Anglaterra que quan vaig a l'Àfrica m'impaciento en veure que les persones són molt lentes i em rodegen contínuament. Per una banda això m'agrada però la veritat és que m'agradaria tenir alguna hora al dia per a mi mateixa, per poder recollir-me i escriure. Això és impossible a Nigèria, perquè tot el món vol parlar-me. Així que, per poder escriure, haig de quedarme a Anglaterra almenys sis mesos l'any.

Quines són les seves arrels literàries? Pertany vostè a la tradició de Shakespeare o a l'ibo?

Crec que pertanyo a la tradició ibo, perquè a l'escriure faig servir freqüentment la repartició i el meu estil s'assembla a algú que cantés una balada, i això no és anglès. A més, abans d'escriure en anglès tradueixo molt al meu cap, i això tampoc pertany a la tradició anglesa, encara que jo faig servir aquesta llengua.

Es refereix a la tradició oral?

Exacte. Jo poso per escrit la tradició oral, amb l'única diferència que faig servir la llengua anglesa. Si jo hagués pogut fer el que m'agradava, hauria escollit escriure en la meva llengua, però he de guanyar-me la vida i si escric en ibo podria llegir-me molt poca gent.

Què opina del moviment feminista?

Per a la persona que viu a la societat occidental i pertany a la classe mitjana és ideal i grandiós. Però, si ens movem en una societat en què no hi ha assistència social i en què cada jove ha de pertànyer a algú i a quelcom, aleshores no hi ha lloc per al feminisme, ni per a l'individualisme ni per a l'independència. Per això dic que nosaltres, les dones africanes, si som feministes som ultrafeministes, perquè nosaltres tenim una càrrega molt més pesada que suportar. A més, nosaltres tenim el pes de la tradició. Aquest és l'argument de la meva novel·la The double yoke (El doble jou). La jove ha de comptar, abans de tot, amb el jou de la tradició: la seva mare li diu que es porti bé i que faci tot el possible per ser una bona muller per al seu marit. D'aquesta manera, el personatge es troba oscil·lant entre dos pols, i no sap com fer-s'ho.

Entrevistadora: Itala Vivan.MUNDO NEGRO. Novembre, 1989.