Per què aquesta guia?

Portàvem una estona amb un grup de 4rt d’ESO quan els vam demanar que es posicionessin a favor o en contra de la frase següent: “quan una noia tonteja amb tu ha d’arribar fins el final”.

El grup es va dividir i un dels nois que estava a favor de l’enunciat va començar a argumentar:

Noi: és clar, és com quan ve una noia a la disco i es posa a ballar davant teu. Això és que vol alguna cosa.
Nosaltres: potser vol ballar.
Noi: doncs que balli amb les seves amigues. I si t’escalfa com a mínim ...
Nosaltres: com a mínim què?
Noi: com a mínim que et faci un petó.
Nosaltres: i si et fa un petó?
Noi: aleshores es que vol alguna cosa més...

En un altre grup, davant de la frase “Les noies ploren més que els nois” es va donar aquesta conversa:

Noi 1: això no és veritat sinó que quan volen plorar s'amaguen, o almenys això és el que faig jo (riures)
Noi 2: però tu tio és que ets un maricón, les noies ploren més perquè són bledes, els homes som més forts, aguantem més...

Aquests i d'altres exemples que ens hem trobat en els prop de 100 tallers de prevenció de relacions abusives que hem dinamitzat en diversos centres de secundària, ens posen sobre la pista d’alguns dels mandats sobre la construcció de la nostre identitat de gènere dels que no hem aconseguit desempallegar-nos. És necessari, doncs, seguir treballant i aprofundint sobre les creences  que fonamenten, justifiquen i perpetuen la violència per raó de sexe/gènere.

Encara avui als nostres centres es generen una sèrie de discriminacions que es manifesten en:

• Violència física, psicològica i sexual dels homes cap a les dones en el marc de les relacions afectivo-sexuals
• Violència física i psicològica cap els homes
• Fracàs escolar
• Comportaments a classe invasius i poc respectuosos
• Homofòbia, transfòbia, lesbofòbia
• Discriminació cap a aquelles persones que no segueixen els estereotips (nois “femenins”, noies “masculines”)
• Invisibilització d'aquelles persones que no s'identifiquen amb la condició d'home o dona

Les conseqüències que té el masclisme en els i les joves són molt amplies, complexes i doloroses i no són només nocives per les noies. Cal doncs seguir realitzant accions per desmantellar les creences que sustenten el masclisme i anar obrint la porta a noves identitats més flexibles i menys basades en la discriminació. Està en les nostres mans contribuir al desenvolupament integral de la nostra comunitat educativa i generar les condicions per eradicar tot tipus de violència.

Presentació de la guia

Potser us demaneu per què hem triat aquest títol.

Diu el diccionari de la llengua catalana sobre el terme radical:

Sorprenent, oi? Estem ben acostumades a que quan es fa servir aquesta paraula, especialment en els mitjans de comunicació i en referir-se als joves, es fa de forma pejorativa, per remarcar comportaments violents o antisistema. I ves per on, descobrim que en el seu origen es tracta d’una paraula que fa referència a l’acte de mantenir-se fidel a les nostres arrels.

És cert que quan parlem de la construcció del nostre gènere, parlar d’arrels i principis sovint significa fer-ho d'estereotips, prejudicis, mandats socials, mites, limitacions o barreres; però no és menys certs que “una cura radical” també representa combatre “el mal en el seu origen”, per tal de redefinir-nos a partir d’unes arrels més saludables. En aquesta guia busquem aquestes noves arrels, aquelles que ens permetin definir-nos com ens doni la gana i reafirmar-nos davant de tots aquells i aquelles que ens volen encaixonar en els models tradicionals de masculinitat i feminitat. Caldrà doncs que estiguem disposats i disposades  a abandonar la línia recta (la que ens volen imposar) per tal de traçar el nostre propi destí.

Una guia educativa sobre la construcció de les identitats de gènere ens obliga a prendre com a punt de partida la pedagogia del dubte. Som conscients que el debat sobre el sistema sexe/gènere continua obert i que, per sort, aquesta no és ni la primera ni la darrera contribució cap a unes relacions entre les persones més justa i saludable. Ens agradaria pensar que escrivim des de  l’honestedat i que abans de compartir aquestes reflexions ens hem enfrontat al mirall de la nostra construcció de gènere i que, sigui com sigui, en sortim enfortides (1).

No podem negar que el model d’escola coeducativa ha ajudat a disminuir el sexisme i l’androcentrisme als nostres centres, avançant cap a un enfocament equitatiu dels continguts, les metodologies, de l’ús de llenguatge, de les relacions i de l’organització de centre. En aquest sentit volem reconèixer tots aquells centres que han dut a terme una tasca conscient i que han dedicat temps i esforç a la coeducació, també el programa impulsat per l'Ajuntament de Barcelona “Els paranys de l'amor” que ha possibilitat la realització de centenars de tallers de prevenció de relacions abusives en multitud de centres de la experiència ens ha permès comprovar com algunes de les creences masclistes que els tallers de Els Paranys de l'amor posen en discussió, malgrat que es creien superades en alguns sectors socials -de vegades el propi professorat d'aquests joves-, són encara vigents i fins i tot fonamentals en la construcció de la cuirassa identitària dels adolescents que hem conegut.

A ningú no ha d’estranyar si afirmem, però, que bona part del treball que s’ha dut a terme fins ara ha posat l’èmfasi en la construcció de la identitat femenina, que ha estat històricament la que ha patit les conseqüències de la cultura patriarcal. Són menys els abordatges que s’han fet sobre els privilegis i els preus de la construcció de la identitat masculina, un repte que hem anat ajornant i que avui se’ns fa indefugible.  Entre d’altres coses perquè com afirma el pedagog Daniel Gabarró en el seu llibre “Transformar a los hombres: un reto social”, Avui dia ser noi en el sistema educatiu obligatori és un indicador de fracàs escolar d'igual importància que el pertànyer a un grup marginal. El fracàs escolar en l'ensenyament obligatori és fonamentalment masculí. Avui dia, ser noi augmenta significativament les probabilitats de fracassar acadèmicament. I per evidenciar aquest fet, afegeix algunes dades que val la pena revisar:

• A Espanya, el percentatge de la població entre 16 i 35 anys que només han acabat els estudis primaris o la primera etapa dels estudis secundaris és, en conjunt, del 35,2%. Però aquesta dada afecta a un 41,5% dels homes i a un 28,3% de les dones.
  
  
• Un 29,1% dels joves abandonen l'escola obligatòria quan acaben la primera etapa dels estudis secundaris. Si examinem les dades en funció del sexe veurem que mentre un 23,5% de les noies deixen la secundària, en canvi un 34,2% del total dels nois abandonen en el mateix estadi educatiu.
  
  
•  En els últims anys, un 43% de la joventut de tots dos sexes ha obtingut un títol universitari: un 36,6% dels homes i un 50% de les dones. Per tant, existeix una diferència de més de tretze punt en funció del gènere.
  
  
•  Actualment, de cada deu persones que acaben una llicenciatura sis són dones.

Sembla prou evident que aquestes dades no poden ser fruit de l’atzar o una mera coincidència:

D’altra banda, el nou context legislatiu i la implantació d’un nou pla d’estudis vaticinen un període de transformacions que s’ha de convertir en una bona oportunitat de canvi i aprenentatge per a tota la comunitat educativa. Al mateix  temps cal tenir present que l'abordatge que fem del problema a vegades pot perpetuar-lo. En aquest sentit és important tenir en consideració algunes coses per tal d'evitar-ho:

• Hi ha un corrent majoritari que transmet la idea que una de les causes que afecten els “mals” del sistema educatiu rau en la existència d’una crisis de valors. Per contra, entenem que no patim un problema de conviccions sinó més aviat de convencions. No es tracta tant de fer partícip l’alumnat d’un llistat heterogeni i  suposadament compartit de valors com la igualtat o la solidaritat sinó de garantir els espais i les estructures necessàries per tal que la interacció d’aquests valors sigui possible.

• Sovint dediquem massa temps en els nostres centres a treballar les conseqüències de la violència directa, la més visible. Posem l’èmfasi en unes situacions de maltractament físic o psicològic que no sempre formen part de l’entorn immediat de l’alumnat. En canvi, no parem la mateixa atenció a les situacions de violència cultural (el discurs masclista o el llenguatge sexista com a legitimador de la cultura patriarcal) o estructural. No és estrany trobar patis que continuen fent del camp de futbol un espai tant central com excloent. En aquest mateix sentit, i mirant de ser honestes, hem de dir que aquesta guia servirà de ben poc si el centre no està disposat a acompanyar-la de les modificacions estructurals i temporals necessàries. Pel que fa a les primeres caldrà revisar les estructures pròpies de l’aula i dels espais no formals; com estan plantejades les normes en el centre i els nivells de participació de l’alumnat en les decisions realment importants. Pel que fa al temps serà convenient passar del tots i totes fem de tot a l’entre tots i totes ho fem tot i prioritzar les modificacions pedagògiques a l’hora d’establir els horaris.

• Els intents d’avançar en el model coeducatiu han caigut en el parany de percebre la noia adolescent més com una víctima en potència que com una possible dona més igualitària i el noi adolescent més com un masclista en potència que com un possible home més igualitari. Hem de pensar que gran part de les conductes masclistes o no igualitàries que exhibeixen alguns adolescents encara no han estat fixades com a part de la seva conducta masculina sinó que, en la majoria dels casos, són només assajos per enfundar-se la cuirassa de la masculinitat tradicional. Una cuirassa que encara no està feta a mida i que molt sovint no encaixa bé.

• En aquest mateix sentit, sovint, ens deixem portar per la lògica cognitiva que asseguraria els nois i noies que si fan A i després B, aconseguiran C. Res més lluny de la realitat, cal que cada centre desenvolupi un projecte coeducatiu que respongui a les seves necessitats i a la seva realitat, que defugi de receptes i fórmules tancades i entengui que cada grup de persones és singular i participa de processos diferents. 

• De vegades caiem en la temptació  de contrastar el model de masculinitat i feminitat tradicional al de l’home o la dona igualitaris i ho fem així, en majúscules i totes les lletres. Però com ha de ser aquest presumpte home o aquesta dona igualitària? Massa sovint presentem un model que no és atractiu per als nois i noies adolescents ja que comporta una sèrie d’actituds i responsabilitats que no tenen res a veure amb el procés evolutiu de l’adolescent en general i a més el fan força avorrit als ulls de la resta de companys i companyes. Per tant no es tracta de dir-los com haurien de ser (una campanya abocada al fracàs) sinó de qüestionar-los si són lliures d'arribar a ser com desitgen.

• En l’àmbit educatiu sovint confonem el conflicte amb les situacions de crisi. Fins que no ens trobem a sobre la manifestació violenta d’un conflicte no ens plantegem abordar-lo, i el que és pitjor, quan ho fem, decidim intervenir sobre la crisi i no pas sobre l’origen. Aquesta confusió ens porta massa sovint a utilitzar mesures de control i cal recordar que, com apunta l’educador Paco Cascón, aquestes mesures serveixen i no sempre per controlar, però no ens resolen els conflictes. Si ens volem anticipar de debò a les situacions de crisi, si volem prevenir la violència, cal educar-nos i educar en una sèrie d’eines, estratègies i habilitats que ens permetin enfrontar els conflictes abans que ens esclatin a sobre.

• I hem deixat per al final un dels trets més polèmics del model coeducatiu. Nois i noies s'han d'educar junts en tots els espais i en totes les matèries? Com podem tenir en compte les diferències de socialització entre nois i noies?  Fem espais segregats? Com i quan? Els motius pels quals entenem que és important segregar el grup classe en subgrups diferenciats de nois i noies per les sessions que proposem fer des d'aquesta guia, són tant de tipus metodològic com de continguts i objectius i hem reservat un apartat específic per parlar del treball segregat (veure l’apartat Què vol dir coeducar?), on ens hi entretindrem una mica més.

Així doncs, amb la guia que teniu entre mans, us proposem fer un pas més en el qüestionament dels valors limitadors dels models de masculinitat i feminitat tradicionals, posant de relleu les conseqüències negatives que es deriven de la seva assumpció. També volem compartir i experimentar conjuntament una sèrie de recursos que permetin als nois i noies assumir actituds i conductes més justes i saludables, sempre d’acord amb un model identitari que parteixi de les necessitats de cada individu.

Des de la nostra experiència podem afirmar que treballar la construcció identitària contribueix significativament a la millora de la cohesió i del funcionament del grup classe, així com a prevenir i combatre les violències que  genera el sistema sexe/gènere.

 
(1) Durant el text trobareu l’ús del femení donat que ens referim a les persones