La producció de joguines

Producció global   Producció local   Producció artesanal   Joguines de Comerç Just  


LA PRODUCCIÓ DE LES JOGUINES
PRODUCCIÓ GLOBAL

Des de mitjans dels anys 70, molts dels béns que trobem als prestatges de les botigues han donat unes quantes voltes al món abans d'arribar-hi. Això és degut al fet que les empreses busquen realitzar cadascun dels passos del procés de producció al lloc on els surti més barat.

La indústria de les joguines és de les més "globalitzades", tal com ho mostra la inscripció que es pot llegir en una joguina Fisher-Price: "feta al Regne Unit, capsa impresa a la UE, inclou peces d'EUA i Mèxic, les peces imitant fusta han estat fetes a la Xina". Per fabricar moltes de les joguines es generen les peces metàl·liques o de plàstic usant motlles i després les peces es munten o es posen en capses i s'empaqueten. Són processos senzills i monòtons que requereixen molta mà d'obra poc qualificada. Avui dia, la mà d'obra més barata es troba en els països del Sud (països "en vies de desenvolupament", o "Tercer Món"). El cost arriba a ser desenes de vegades més baix que el de la mà d'obra del Nord (Europa, Estats Units, Canadà i Japó), i és per això que bona part de les joguines que comprem han estat fabricades al Sud, tot i que moltes pertanyen a empreses del Nord. Inclús per a processos que podrien ser mecanitzats surt més econòmic fer-los a mà, encara que això impliqui transportar les peces i joguines acabades o semielaborades d'un cap a l'altre del planeta. Els principals països productors de joguines són Tailàndia, Indonèsia, Filipines, Vietnam, Mèxic, Brasil, i sobretot la Xina, on es produeixen aproximadament un 80% de les joguines importades a Espanya1. Si busquem on estan fetes les joguines, la majoria de vegades ens trobarem amb l'inefable "Made in China".

La producció global l'exploten tant empreses joguineres com d'altres que es dediquen exclusivament a la importació. Entre les primeres hi ha grans multinacionals (Hasbro, Mattel, Chicco-Artsana etc.) i també empreses més modestes. Elles dissenyen i distribueixen les joguines, però per a la producció subcontracten empreses grans de països del Sud. Aquestes poden tenir plantes de producció pròpies o subcontractar, al seu torn, altres empreses o tallers més petits (del seu país o d'altres; de fet, molts tallers de la Xina, Vietnam o Tailàndia treballen per a empreses de Corea del Sud o Taiwan). Hi ha multitud d'aquestes empreses petites, que competeixen per aconseguir comandes de les grans; se les enduran les que ofereixin uns preus de producció més baixos.

Per la seva banda, les empreses exclusivament importadores escullen dissenys de joguines ja existents al mercat (no dissenyen elles, ja que no són joguineres) i els porten a tallers sobretot del Sud-est asiàtic perquè en fabriquin una quantitat determinada; hi ha moltes fires on es poden establir els contactes necessaris. Després les importen i les distribueixen sobretot a través d'hipermercats i grans superfícies. Rarament es distribueixen en establiments especialitzats, ja que solen ser de qualitat molt baixa i no satisfan les normatives de seguretat. Aquestes joguines són de marques desconegudes i extremadament barates.

D'aquesta manera, les empreses del Nord propietàries de les marques o purament importadores s'estalvien les despeses de tenir molt personal en plantilla i de mantenir infrastructures de producció. També gaudeixen de condicions fiscals molt favorables, gràcies als diversos acords sobre comerç internacional. Per exemple, el GATT va establir en la dècada dels 70 la creació de Zones Franques, polígons industrials delimitats físicament en els que hi regeix un règim fiscal diferent al de la resta del país. Les condicions concretes varien entre països, però en general les empreses que subcontracten la producció a Zones Franques han de pagar impostos molt reduïts o nuls per la importació de matèries primeres, per l'exportació de productes acabats i pel moviment de capital; en molts casos estan exemptes també de pagar els impostos municipals per l'ús del sòl. La majoria de les joguines produïdes globalment es manufacturen en Zones Franques de països del Sud.

Les petites empreses manufactureres del Sud, doncs, estan immerses en una cursa per abaratir preus. La manera d'aconseguir-ho és rebaixar els sous i maximitzar la productivitat dels treballadors. Així, les treballadores, majoritàriament noies d'entre 14 i 25 anys, cobren moltes vegades a tant la peça i han de complir quotes molt altes de peces acabades per dia. Això, juntament amb el fet que el sou guanyat durant una jornada normal és insuficient per cobrir les necessitats bàsiques (i moltes vegades inferior al mínim establert pel govern del seu país), les obliga a treballar normalment unes 12 hores diàries, almenys 6 dies a la setmana. Per aconseguir mantenir les treballadores en aquestes condicions s'utilitza la violència, tant física com psíquica, verbal i sexual. Les organitzacions sindicals estan prohibides en molts països del Sud, o bé tenen atribucions molt limitades; existeixen casos de protestes per a una millora de les condicions laborals que han acabat en assassinat. Es compta també amb la connivència dels governs, molts d'ells corruptes o dictatorials.

Evidentment, no podem assegurar que totes les joguines que vénen del Sud hagin estat fabricades en unes condicions laborals tan dolentes. De fet, la creixent conscienciació per part de les poblacions del Nord respecte a aquestes condicions està empenyent les grans multinacionals a prendre algunes mesures per reduir els casos abusius d'explotació, tot i que de manera molt tímida encara. Una altra manera d'abaratir preus és estalviar en infrastructures. Per això les plantes de producció no solen comptar amb suficient ventilació ni il·luminació, ni compleixen les normatives de seguretat establertes pels seus països (sortides d'emergència, extintors etc.). Els edificis es construeixen de manera poc sòlida: només a la Xina es van ensorrar 12 plantes entre el juliol del 95 i el març del 97, causant 125 morts i centenars de ferits. El pitjor accident de la història industrial va tenir lloc a Tailàndia el 10 de maig del 93, quan es van incendiar tres plantes de la fàbrica de joguines Kader, una gran empresa de propietat xino-tailandesa. Van morir 174 dones i 14 homes i hi van haver 469 ferits. A les plantes no hi havia sortides d'emergència i les portes estaven tancades amb clau. L'any 1987 hi van haver 37.000 accidents laborals a Tailàndia; el 92, 150.000. S'estima que cada any moren uns 5.000 tailandesos per accidents laborals.

El progressiu abaratiment permet que la mà d'obra representi una part cada cop menys important en les despeses de les grans empreses; segons el president d'una gran multinacional japonesa, representa típicament el 25% dels costos de producció. El gruix de les despeses se'n va en màrqueting, distribució i altres funcions de suport. Un exemple, encara que fora del sector de les joguines: l'any 1992 Michael Jordan va cobrar de Nike en concepte de publicitat 3.000 milions de pessetes, una xifra superior al salari anual conjunt de totes les treballadores d'Indonèsia que treballen per a aquesta marca1. A l'hora de retallar despeses, les grans empreses solen escollir les partides de mà d'obra i infrastructures, rarament trien capítols com ara la publicitat.


Implicacions del sistema de producció global

La progressiva adopció del model de producció global per part de les empreses del Nord afecta, igual que qualsevol altra activitat, la vida en el planeta en molts aspectes.

Els preus de venda al públic de les joguines produïdes globalment són més baixos que si les joguines s'haguessin produït localment. Això té dos efectes clars sobre les poblacions del Nord. Per un cantó, permet que puguem comprar les joguines més barates. Per un altre, dificulta la supervivència de les empreses locals, que per aconseguir mantenir-se han d'oferir amb els seus productes alguna qualitat que resulti prou atractiva per als consumidors com per compensar un preu superior, o bé desmillorar també les condicions laborals locals o el nom-bre de llocs de treball. En parlarem més exhaustivament a l'apartat dedicat a la producció local.

Pel que fa a les conseqüències sobre els països del Sud, la producció global ha significat una transformació radical dels seus sistemes econòmics. Les activitats pròpies del país prèvies a l'aparició de les inversions estrangeres, de naturaleses molt diverses, s'han desconstruït per passar a tenir pràcticament una sola activitat, la industrial al servei de les empreses contractants. Això crea a aquests països una dependència molt forta de les inversions estrangeres, una situació poc tranquil·litzadora per a les poblacions: en cas que una empresa consideri que ja no és rendible mantenir les inversions en un país determinat, aquest es trobarà que té muntat un sistema econòmic que ja no li serveix, i desmuntat el sistema previ que sí que li servia per desenvolupar-se per si sol. De fet, la reubicació és una pràctica habitual per part de les empreses contractants: quan les treballadores d'una planta es "revolucionen massa" reivindicant millores laborals, es tanca la planta i se n'obre una altra en una zona amb nivells salarials encara més baixos, o on encara no hagin començat les mobilitzacions. Les reubicacions es poden dur a terme amb molta facilitat gràcies a la senzillesa de la maquinària necessària per a la manufactura. Quant a l'efecte de la producció global sobre el desenvolupament tecnològic dels països del Sud, cal dir que els processos que s'hi realitzen són monòtons i senzills; les parts dels processos de producció que requereixen tecnologia avançada se segueixen fent al Nord. No existeix doncs una transferència cap al Sud de tecnologies modernes d'ús comú al Nord. Per altra banda, el fet que la majoria de les poblacions es dediquin exclusivament a treballar a les plantes de producció impossibilita que segueixin l'evolució tècnica i social normal en una societat lliure per diversificar les seves activitats en funció de les pròpies necessitats. Pot ser il·lustratiu imaginar-nos la majoria de la població de Catalunya dedicada a treballar en una sola indústria.

Una altra conseqüència de la globalització és la "colonització cultural". Els costums, els estils de vida, els models socials propis de cada lloc, tan diversos, es van diluint, uniformant, en ser "envaïts" per una estètica, uns valors, unes formes de comportament occidentals. És una invasió molt diferent del què es podria anomenar mestissatge.


PRODUCCIÓ LOCAL

Per producció local entenem aquella que es fa usant recursos geogràficament propers. Ara bé, les fronteres polítiques fan que sigui més fàcil l'ús de recursos dintre de cada estat, per raons de llengua, institucions, organitzacions etc. Per això en aquest apartat parlem de Catalunya i de l'Estat espanyol, encara que per exemple Marsella i Alacant estiguin a distàncies similars de Barcelona.

A Catalunya hi ha força fabricants de joguines, tant grans com petits (representen una quarta part dels que hi ha a l'Estat). No existeix, però, una organització gremial que els agrupi. A nivell d'Estat espanyol, el nucli més important d'indústria de la joguina és a les províncies d'Alacant i València. Només al municipi d'Ibi (Alacant) hi ha una quarantena de fabricants. En total n'hi ha uns 200, que donen feina a unes 5.200 persones. El sector de la joguina contribueix al PIB espanyol en un 0,14%.

Als productors locals els resulta difícil competir amb les joguines produïdes globalment a causa dels preus i de la gran proliferació que n'hi ha: al voltant d'un 70% de les joguines que es venen a Espanya són importades; les importacions van créixer un 25% el 97 respecte a l'any anterior1. La "invasió" de joguines importades es va disparar amb la crisi econòmica de principis dels 90.

En definitiva, la producció global posa les coses ben difícils a les empreses petites. Hi ha però alguns factors que juguen a favor seu: Val a dir que alguns fabricants de joguines ens han fet saber el seu malestar pel poc suport que reben per part de les administracions. Veuen poc lògic l'establiment d'un sistema econòmic que porta a una situació paradoxal: als consumidors ens resulta més fàcil comprar joguines produïdes globalment, amb la qual cosa fem que nosaltres i els nostres parents, amics, veïns, conciutadans, no puguem viure relaxadament, estiguem immersos en una angoixa constant per la supervivència, ja siguem empresaris o treballadors barats. I, de rebot, contribuïm a desmillorar també les condicions de vida en indrets ben llunyans i desconeguts, a pol·lucionar el planeta i a malbaratar els recursos naturals que ens ofereix. La paradoxa es fa més evident encara si tenim en compte que la indústria local de les joguines té una tradició ben antiga: no es pot pas dir que no en sapiguem fer.


PRODUCCIÓ ARTESANAL

La producció artesanal està en creixement; cada cop es fan més fires de productes artesans. A pràcticament totes les fires es poden trobar parades de joguines.

Les joguines artesanes solen ser de fusta i fabricades en tallers domèstics per una o dues persones. El tipus de producció fa que les joguines no siguin "perfectes": les peces rodones no són ben rodones, els pintats poden estar mal acabats. Aquesta característica pot ser justament el que les faci atractives per a un sector del públic.

El valor afegit que els artesans veuen en les seves joguines és que no són objectes anònims fets en sèrie, sinó que són el resultat d'un treball fet a mà, amb dedicació i cura, i possibiliten relacions humanes properes, ja que en general és el propi artesà o artesana qui va a les fires i parla amb els compradors de les joguines. En el món de l'artesania també hi està arribant d'alguna manera la globalització. La proliferació de fires fa que cada cop hi hagi més parades de productes sospitosos de no ser produïts artesanalment, provinents sobretot d'Amèrica del Sud. Els artesans catalans, que es coneixen gràcies als contactes que fan a les fires, organitzen les "fires medie-vals", en les que en principi es garanteix que tots els productes són autènticament artesans.

No existeix un llistat exhaustiu de les fires d'artesans que es fan a Catalunya, però no és difícil trobar-ne gràcies a la proliferació de què parlàvem.


JOGUINES DE COMERÇ JUST

Molts països del Sud estan quasi exclusivament dedicats a l'exportació; primer només de productes alimentaris i matèries primeres (cafè, te, sucre, plàtan, minerals) i després d'articles manufacturats, tal com hem vist a la primera secció d'aquest capítol. Això els crea una dependència molt perillosa.

Durant la dècada dels 70 diverses organitzacions de cooperació van adonar-se que l'ajuda que donem als països pobres és moltes vegades un "pedaç", perquè no els permet alliberar-se d'aquesta dependència i desenvolupar-se per si sols. Amb el lema No ajuda sinó comerç va néixer el moviment que ara es coneix per Comerç Just. El seu objectiu és possibilitar que iniciatives empresarials dels països pobres tinguin un espai en el mercat i puguin així sobreviure. La comercialització a través del Comerç Just es fa amb unes condicions diferents de les habituals:


A pràcticament tots els països d'Europa existeixen organitzacions dedicades a la importació i comercialització de productes de Comerç Just. Les més importants a Catalunya són Intermón i la Xarxa de Consum Solidari, que agrupa prop d'un centenar d'entitats cíviques de diferents tipus (ecologistes, sindicals, associacions de veïns, grups pels drets humans i la cooperació, etc.). Els productes que s'importen són objectes d'artesania (tot i que aquest sector està decreixent) i sobretot alimentació (cafè, xocolata, sucre, te).

A Saharanpur, un poblet de l'Índia a uns 160 quilòmetres de Delhi amb una gran tradició en l'artesania de la fusta, fan joguines. El 1986, els artesans, amb el suport de l'organització anglesa Oxfam (una ONG per la cooperació amb els països del Sud), van crear una empresa conjunta, la Societat pel Desenvolupament de l'Artesania (SDA), per potenciar la seva autonomia i les seves possibilitats de supervivència. Fins llavors les joguines s'havien destinat principalment a l'exportació, amb la intervenció de molts intermediaris estrangers que havien aportat capital per aconseguir una producció massiva; s'havien reunit fins a un total de 25.000 persones originalment camperoles que es van sumar als 2.000 artesans que ja hi havia, i s'havia mecanitzat bona part del treball, dedicant moltes inversions a maquinària. Això comportava pobresa per als artesans.

Quan es va crear l'SDA, sense cap suport del govern ni d'inversionistes estrangers, es va prioritzar el mercat local intentant buscar maneres de funcionament que permetessin millorar les condicions de vida dels artesans. Avui, l'SDA coopera amb diverses organitzacions de l'Índia i de l'estranger per intercanviar coneixements sobre artesania, organitza serveis, cursos i seminaris, participa en diverses exposicions i fires i té una estructura organitzativa sòlida.

Les joguines de Saharanpur es tornen a exportar, aquesta vegada per canals de Comerç Just. L'importador a Europa és l'organització alemanya El Puente, que també importa altres articles de Comerç Just d'arreu del món. Aquest any, la Xarxa de Consum Solidari portarà a Catalunya joguines de fusta per a primera infància, baldufes, trenets, jocs d'escacs, i també nines i jocs de dames de roba i espart i mòbils. Tots aquest articles es podran trobar en dos establiments:


segueix