Annex. La missió de les forces armades espanyoles a Bòsnia
Cronologia de la presència militar espanyola a Bòsnia-Hercegovina.
1992. Abril. La comunitat internacional reconeix oficialment la República de Bòsnia i Hercegovina. Juliol - agost. El Consell de Ministres (1) aprova la participació d'una "força naval i d'una força terrestre que col.laborarà a fer complir les Resolucions 713 i 757, dictades pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides referents a l'embargament sobre Iugoslàvia, i les 743 i 776, sobre la creació i posterior ampliació de les forces de protecció de les Nacions Unides a Iugoslàvia (UNPROFOR). Octubre. Arribada a Bòsnia de l'Agrupació Tàctica Màlaga, primer contingent espanyol desplaçat als Balcans. Novembre. Cascos blaus espanyols escorten al primer comboi humanitari en la ruta del Neretva, entre les poblacions de Mostar i Kiseljak (2).1993. Abril. Bosnians i croatobosnians subscriuen un acord de no agressió. Maig. Karadzic signa a Atenes el plà Vance- Owen. Uns dies després bosnians i croatobosnias trenquen la seva aliànça. A Mostar, l'Agrupación Canarias, es converteix en força d'interposició entre les dues comunitats. El tinent Arturo Muñoz, primera víctima mortal entre les tropes espanyoles a Mostar. Juny. D'acord amb la Resolució 781, d'octubre de 1992, per la qual s'establia una zona de prohibició de vols militars sobre Bòsnia-Hercegovina, el Consell de Ministres aprova la participació de l'exèrcit de l'aire, en l'operació Deny flight. Agost. L'Agrupación Canarias porta a la població bosniana de Mostar el primer cargament d'ajut humanitari en dos mesos. La població impedeix que els soldats espanyols abandonin la ciutat durant sis dies per por que les forces armades croatobosnianes recomencin els bombardeigs sobre Mostar. Desembre. Operació Àngel. 44 persones (majoritàriament infants ferits) són traslladats des del sector musulmà de Mostar a Split.
1994. Març. Bosnians i croatobosnians acorden la creació d'una Federació. Abril. Les tropes espanyoles obren dos destacaments a Mostar Oest i Mostar Est. Les agrupacions espanyoles s'encarregaran, a partir d'aquest moment, de patrullar els carrers, vigilar l'aturada dels enfrontaments, fer de mediadores en els intercanvis de presoners, netejar camps minats i donar suport a la reconstrucció de la ciutat. Una secció de sapadors es desplaça a Bòsnia-Hercegovina per col.laborar amb els treballs de reconstrucció de Mostar. Juliol. La UE designa l'alemany Hans Koschnik, Administrador Europeu de la ciutat de Mostar. Setembre. Apertura del pont de Tito, aixecat per enginyers de l'Agrupación Córdoba.
1995. Octubre. S'inaugura la plaça d'Espanya a Mostar, com a reconeixement a la tasca que diferents agrupacions han dut a terme a la ciutat. Desembre. Es signen a París els Acords de Dayton. Els soldats espanyols canvien el casc blau de les Nacions Unides, pel de l'Exèrcit de Terra, i passen a dependre de la Força d'Implementació (IFOR) de l'Aliança Atlàntica, en aplicació de la Resolució 1.031 del Consell de Seguretat.
1996. Gener. Es reobre per a usos militars l'aeroport de Mostar, tancat des de 1992. Febrer. El Grup de Contacte, juntament amb els líders serbis, croats i bosnians acorden a Roma la unificació i la lliure circulació de persones a Mostar. Abril. Ricardo Pérez Casado, antic alcalde de València, substitueix Hans Koschnick, que acaba de dimitir al front de l'Administració Europea de Mostar. Juny. La Brigada Almogávares proporciona assistència logística per la celebració de les eleccions municipals a Mostar. Setembre. Primeres eleccions generals a Bòsnia-Hercegovina des de l'inici de la guerra. Novembre. El Consell de Ministres aprova la participació de tropes espanyoles en la Força d'Estabilitació per un període de 18 mesos, i determina, a més, que els nivells del contingent espanyol es revisaran cada sis mesos en funció de l'evaluació de la situació. Desembre. La Força d'Implementació (IFOR) es converteix en la Força d'Estabilitació (SFOR), segons la Resolució 1.088 del Consell de Seguretat.
Avaluació crítica de la missió espanyola
Un dels punts més foscos de la missió espanyola va ser l'actitut passiva manifestada davant les constants accions de neteja ètnica, internaments en camps de concentració, assassinats i tàctiques del terror protagonitzades per les unitats militars de l'HVO (forces armades croatobosnianes) amb el suport de l'HV (exèrcit croat), a la zona d'Hercegovina Occidental, sota el controla del SPABAT (Batalló espanyol de la UNPROFOR) (Agirre, 1996:79).
El 30 de juny de 1993, per exemple, les unitats HVO-HV van detenir 6.300 bosnians a Mostar. El mateix dia, la companya de la legió se'n va anar de la ciutat, tement per la seva pròpia seguretat després de les contínues amenaces per part de les unitats militars croates i croatobosnianes, i de l'assassinat, per part d'aquestes u nitats, de dos cascos blaus espanyols, (tinents Arturo Muñoz i Francisco Jesús Aguilar). El llavors Ministre de Defensa espanyol, el socialista Garcia Vargas culpabilitzava directament de les morts al President Franjo Tudjman, ja que, segons Vargas: "... la presència del contingent espanyol no afavoreix els seus plans de neteja ètnica a Hercegovina" i les dades disponibles "fan pensar que es tracta d'accions militars organitzades, per la qual cosa, no s'hi valen excuses per part croata" (3). Tanmateix, el govern espanyol va protestar en aquell moment per la mort de dos soldats espanyols, i no per les constants accions criminals perpretades per tropes croates contra població civil bosniana.
Els bombardeigs croats sobre Mostar es feien amb morters, carros de combat, llançadors múltiples i, fins i tot, avions i van arribar a una mitjana d'entre 200 i 400 obusos per dia, i 10 persones mortes cada dia, sobretot civils. La munició era subministrada regularment des de Croàcia a través de la ruta sota teòric control del batalló espanyol de la UNPROFOR, l'obertura i vigilància de la qual havien estat els motius del discurs oficial per tal de justificar-ne el desplegament (4). Davant els bombardeigs, la tasca dels soldats espanyols, es limitava bàsicament a observar l'operació amb els seus prismàtics des dels mateixos turons des d'on les forces HVO-HV disparaven les seves bateries, i anotar el nombre d'impactes per als seus informes.
Sobre la política de neutralitat espanyola, Radovan Karadzic va arribar a elogiar l'actitud espanyola en dir que "tenim la millor opinió del contingent espanyol a Bòsnia i de la diplomàcia espanyola. Espanya és la més imparcial" (5). De fet, el mateix coronel Luís Carvajal (6), cap de l'Agrupació Madrid a Bòsnia (octubre 93 - abril 94, va afirmar en públic que "en el temps de la seva agrupació, no va veure cap massacre", i expressava així la sintonia amb els comandaments militars serbis:"entre els bosnians musulmans no hi havia militars professionals, et podies trobar amb un cap del cos de l'exèrcit que era químic o enginyer aeronàutic de professió, i que l'endemà tornaves a veure de paisà. És a dir, no hi havia interlocutors absolutament militars. Ben diferent de la part sèrbia, amb qui no teníem massa conflictes i on hi havia militars de carrera." Un altre exemple de sintonia militar entre militars espanyols i els seus colegues serbis ens l'ofereix el comandant Manuel Cortés, un dels hostatges capturats per forces sèrbies el mes de maig de 1995. Després de ser humiliat públicament amb el seu segrestament a Sarajevo, en ser alliberat, Manuel Cortés feia somrient el símbol de la victòria i explicava que no havia passat por perquè "els mateixos senyors que em van capturar i utilitzat com escut humà treballaven amb mi des del mes de febrer, eren professionals de l'exèrcit i no bandes incontrolades" (7).
D'altra banda, com a dada curiosa, no està de més recordar que Espanya juntament amb Gran Bretanya, França, Itàlia i Suècia, era una de les principals subministradores d'equipament militar a l'exèrcit iugoslau al voltant de l'any 1990 (8). Tots aquests estats han enviat tropes a Bòsnia per participar en les operacions militars de les Nacions Unides.
El mes de novembre de 1993, García Vargas anunciava que les tropes espanyoles no estaven "en condicions de retirar-se, si no volien perdre el prestigi guanyat fins ara" (9), i un dia després unitats militars croates feien volar el pont de Mostar. Des de llavors, l'assetjament de la ciutat va convertir Mostar en un dels pitjors camps de concentració de tota Bòsnia (10).
Fonts governamentals espanyoles afirmen que les tropes espanyoles no podien fer res més que "observar" els bombardeigs. Tanmateix, també haguessin pogut explicar la veritat de tot el que van veure, cosa que no van fer.
La recerca d'una millora d'imatge de les forces armades espanyoles
Finalment, analitzant les intervencions governamentals espanyoles que justifiquen lapresència de tropes espanyoles a Bòsnia, fa més la impressió que l'objectiu final era millorarla imatge de les Forces Armades Espanyoles, més que no pas dur a terme una veritable assistència i protecció a les víctimes del conflicte.
Julián García Vargas, per exemple, en una entrevista publicada a la Revista Española de Defensa, va arribar a dir "la ciutadania espanyola no està prou conscienciada sobre els problemes de defensa i seguretat" i que "les missions de pau a Bòsnia han estat les operacions més espectaculars dels tres exèrcits, i les que millor han entès els ciutadans. Allò que m'agradaria és que aquestes misssions fessin comprendre als espanyols que (...) Espanya necessita unes Forces Armades dotades adequadament. Això significa que cal dedicar-hi més recursos imés atenció".
De fet, la relació entre la presència de les forces armades espanyoles a bòsnia, la millora de la seva imatge, i l'augment de la despesa militar, és una constant explícita en el discurs oficial des de començaments de la missió
Raül Romeva, op. cit.
|
Índex Annexos |