6. L'OTAN no és un intrument de pau ni de defensa dels Drets
Humans
Després d'aquesta intervenció, pot semblar a molta gent que
l'OTAN és un mal menor, un instrument de caire militar que,
almenys, pot servir per evitar situacions crítiques cap a la protecció
dels Drets Humans i la Pau.
Res més lluny de la realitat. No qüestionem d'entrada i per sistema
(seria absurd fer-ho) la sinceritat de la decisió d'intervenir per
protegir els Drets Humans de Kosovo, però en qualsevol cas és
evident que l'OTAN té moltes mancances que impossibiliten creure
en la seva credibilitat i legitimitat per instituir-se en salvaguarda de
la pau i els drets humans.
A banda del cas dels Balcans, un altra situació, propera, de
genocidi i d'agressió d'un Estat contra una comunitat nacional no
reconeguda és la del Kurdistan. La repressió i genocidi llargament
exercit sobre el poble kurd és clamorosament escandalós. A fi
d'aturar-ho, l'OTAN ho tindria molt fàcil. No faria falta ni intervenir
militarment ni res: simplement cridant l'atenció a un sels seus estats
membres: Turquia, un dels principals repressors del poble kurd.
Com pot ser que un pacte militar que permet en el seu si a
membres activament agressius contra els Drets Humans vagi
donant lliçons de respecte?
En un altre ordre de coses, quan tothom admet que la seguretat
mundial passa per moltes variables que no tenen a veure amb la
militar i, fins i tot, passen precisament pel desarmament i la
disminució del nivell de militarització, l'OTAN no ha estat capaç
d'aconseguir, exigir i ni tan sols recomanar als seus Estats
membres que erradiquin dos tipus d'armes altament agressius amb
la seguretat mundial: les armes nuclears (considerades il.legals per
la Cort Internacional de Justícia de La Haia) i les mines antipersona
(que tant l'ONU com un Tractat signat per més de 125 països de tot
el món recomanen que desapareguin de forma definitiva).
En general, l'OTAN és una aliança militar que menysté i no
contempla la possibilitat de les polítiques de prevenció de
conflictes i, en canvi, abona les dinàmiques i estructures
militaristes, sovint en la base del sorgiment de molts conflictes.
Tot plegat, de forma objectiva, ens ha de fer dubtar seriosament de
la capacitat i credibilitat de l'OTAN per erigir-se en instrument
generador de pau i de drets humans.
7. No totes les crítiques a la intervenció militar són de caire
pacifista o solidari
Tanmateix hem vist crítiques a la intervenció militar que poden ser
lícites però que no semblen motivades per la defensa dels Drets
Humans i la Pau sinó més aviat obeeixen a d'altres qüestions. Que
institucions, organismes, grups i fins i tot esportistes es queixin pel
sofriment que pot generar l'atac de l'OTAN quan no han dit res pels
anys i anys d'agressions, neteges ètniques i barbaritats comeses
pel govern de Milosevic a milers de ciutadans i ciutadanes de
Croàcia, Bòsnia o Kosovo, no és acceptable.
No és el cas, val a dir-ho, del conjunt d'organitzacions i entitats per
la pau, com la mateixa Fundació per la Pau, que des del primer
moment han estat alertant del drama que es vivia als Balcans
mentre la comunitat internacional, OTAN inclosa, no semblava
preocupar-se el més mínim per la situació que s'hi vivia.
8. Hi ha solucions per evitar les guerres i les respostes
militars
Una cosa està clara: si ens entestem a fer servir lògiques
militaristes (organització dels països en pactes militars; investigació
en sistemes armamentístics; justificació i legitimació de la violència;
apologia dels exèrcits; dedicació abusiva a la investigació militar i
les despeses militars...) quan sorgeixin conflictes i problemes
només sabrem actuar, només estarem preparats per respondre en
clau militar.
Si volem que algun dia sigui possible intervenir de forma noviolenta
en conflictes cal que treballem per instaurar una Cultura de Pau que
substitueixi la cultura de la violència; cal que enfortim i
desenvolupem les mesures de prevenció de conflictes enlloc
d'enfortir els exèrcits; cal que invertim en seguretat humana enlloc
d'invertir en militarisme; cal que investiguem en resolució, regulació
i intervenció en conflictes enlloc d'investigar en millora i sofisticació
d'armes; cal que pensem més en negociacions, mediacions,
mesures de pressió (embargaments, aïllaments per part de la
comunitat internacional...) i no tant en bombardejos i atacs aeris; cal
que donem suport als qui treballen per la pau (objectors de
consciència, insubmisos, desertors, objectors fiscals, objectors
científics, objectors laborals...) enlloc de donar legitimitat als qui
preparen la guerra (comerciants d'armes).
9. Fins i tot la resposta noviolenta de Kosovo va ser ignorada
i menystinguda
Com bé sabem, tot el conflicte als Balcans va començar,
precisament, amb l'abolició de la condició autònoma de Kosovo, a
finals dels anys 80. En concret, es va dissoldre el parlament de
Kosovo i es va prohibir l'ensenyament en albanès.
Arran d'això, la majoria de la població va optar per secundar un
impressionant moviment de desobediència civil noviolenta per tal
de desbaratar l'agressió. Es van organitzar sistemes alternatius de
govern que, al marge de l'oficialitat imposada pel govern serbi,
gestionaven la realitat.
En tots aquests anys, la comunitat internacional no va prestar gens
d'atenció al tema de Kosovo. I quan més endavant esclatava el
drama a Bòsnia, encara menys. Aquesta manca de resposta
oportuna i a temps és clau per entendre la "necessitat" d'intervenir
militarment ara. Però encara és més greu, tenint en compte que
s'hagués pogut recolzar, donant visibilitat, rellevància i credibilitat
internacional, aquesta resposta noviolenta i això hagués pogut
evitar molt més encara la degeneració del conflicte, el sorgiment de
l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo, el consegüent increment de la
repressió sèrbia i, finalment, la intervenció militar de l'OTAN.
10. Sobre el paper, sentit, coherència i lògica del pacifisme
Hi ha qui, de forma desinformada o fins i tot perversa, ve a dir que
el que ha passat als Balcans demostra que el pacifisme no té sentit
o és inviable. Cal dir ben fort que això és absurd: el que ha
demostrat el drama dels Balcans és el que el moviment per la pau
sempre ha dit: que la cultura de la violència i el militarisme són
profundaments nocius per a la seguretat de pobles i persones.
Se'ns diu que l'OTAN i la intervenció militar és necessària per aturar
l'agressió sèrbia, però cal recordar que aquesta agressió és filla
d'una lògica militar. Milosevic, i el seu genocidi, ha estat possible
per l'existència d'una cultura de violència, que justifica la violència
com a forma de fer política, que permet la investigació, fabricació i
comercialització d'armes, que contempla una lògica militar que
justifica la repressió contra els dissidents de la guerra...
El treball per la pau no es redueix a qüestionar l'ètica d'una
intervenció militar en un cas de conflicte sinó que es basa en sentar
les bases per a la construcció d'un món en què la força de la raó,
enlloc de la raó de la força, sigui la que dirigeixi el món. Per la
generació d'una Cultura de Pau que faci innecessari la construcció,
preparació i justificació de la guerra. Per la construcció d'una nova
seguretat basada en la satisfacció de les necessitats humanes i
socials com a millor forma de prevenir els conflictes.
