MANUAL PRÀCTIC DE LA QÜESTIÓ PALESTINA I EL CONFLICTE ÀRAB-ISRAELIÀ

SALAH JAMAL


Informació general
Ruptura de l'harmonia àrabo-jueva, 1897
La primera guerra àrabo-israeliana, 1948
Aires d'apertura i repressió
Nasser i la qüestió de Palestina
El naixement de l'OAP, 1964 i la guerra dels sis dies, 1967
La intifada, "La insurecció general dels palestins", 1987-1992
La conferència de Madrid i els Acords de Pau d'Oslo



Informació general

Dades geogràfiques


Palestina, bressol de civilitzacions i de religions, es situa al precís melic del món arabomusulmà, situació que li atorga un gran valor estratègic.

Palestina té 27.009 km quadrats d'extensió. Està formada per quatre zones importants. Una zona costera (mediterrània), rica i fèrtil. Una de muntanyes, en la qual se situen la majoria de llocs sants de les tres religions monoteistes. La zona de la vall del riu Jordà, famosa perquè és la zona del planeta que està situada més per sota del nivell del mar. Aquí s'hi situa Jericó, la ciutat més antiga del món. I, finalment, el desert de Palestina, situat al sud del país entre el Sinaí i el desert de Jordània.

La població palestina és d'uns sis milions de persones. La meitat viu a l'exili i l'altra meitat roman a Palestina (un milió a Cisjordània, un altre a Gaza i un altre al nord de la Palestina històrica -on es va fundar l'estat d'Israel).

Els habitants de Palestina sempre han viscut de l'agricultura i de la ramaderia. Al principi d'aquest segle els recursos es van començar a diversificar. Avui dia la columna vertebral de l'economia del país està formada per l'agricultura, el turisme, la indústria primària i les trameses de diners dels palestins emigrant.

Dades històriques

En tot el que representa la història de la humanitat no hi ha hagut un territori tan envaït i martiritzat com Palestina. Les causes de les batalles sempre han estat econòmiques i estratègiques, però moltes vegades revestides de motius religiosos. Palestina va ser conquerida per:
Així doncs, Palestina va ser envaïda per un continu de pobles i grans potències (aquí hem enumerat el més destacats). De tot això se'n deriva fàcilment una pregunta: ¿per què i basant-se en quins argument raonables, els jueus consideren Palestina com exclusivament seva?


TORNAR


RUPTURA DE L'HARMONIA ÀRABO-JUEVA, 1897

Son molt pocs els qui dubten del parentiu entre àrabs i jueus. Els primers son descendents d'Ismael i els altres de Iacub -Jacob, anomenat també Israel. L'avantpassat comú a tots ells era el patriarca Ibrahim (Abraham). De tota manera, existeix una altra genealogia, defensada pels àrabs i que ens diu que Ismael va ser, en realitat, arabitzat pels autèntics àrabs (àrabaj), que poblaven el sud d'Aràbia. Fos com fos, i segons les dades estrictament mitològiques, en aquells temps àrabs i jueus eren parents.

Com s'ha dit abans, en la regió de Palestina i en tot l'Orient Mitjà hi va haver una infinitat de guerres, invasions, aliances, etc. entre els molts "pobles" que habitaven aquella zona.

Dos d'aquells "pobles" o "ètnies", els àrabs i el jueus, de confessions distintes, varen començar a lluitar entre ells des de fa segles, lluita que encara dura avui en dia i que em temo que continuarà en el futur.

¿Com és possible que tants segles després de la desconnexió total dels jueus amb Palestina -des de l'any 135, quan els romans esclafaren totalment els jueus a Palestina i els varen condemnar a dispersar-se per tot el món, sobretot a l'àrea de la ribera del Mediterrani, on es varen dedicar al comerç, les finances i l'especulació- la lluita torni a tenir els mateixos protagonistes i el mateix escenari sant i maleït, Palestina?

Des de l'any 135 i durant els llargs disset segles següents, els jueus de Palestina no eren més que una minúscula minoria religiosa. A l'època de la dominació dels croats europeus, les cròniques parlaven de la total desaparició dels jueus. Quan el califa musulmà Saladí derrotà als croats, va permetre la llibertat de pràctica religiosa per a totes les confessions, fet que va permetre que uns quants centenars de jueus tornessin a Palestina.

De les diferents onades inquisitorials protagonitzades per diferents països europeus contra les minories, destacarem, entre d'altres, la dels Reis Catòlics espanyols contra moriscos i jueus, que motivà la desbandada gairebé total d'aquests dos últims grups, que es van anar a refugiar a zones de predomini àrab-musulmà (Marroc, Egipte, l'Imperi Otomà, etc.). Uns quants, centenars d'aquells jueus deportats es dirigiren cap a Palestina, i van ser molt ben rebuts pels seus habitants. Mai no va haver-hi cap enfrontament amb els nouvinguts i es va conviure durant segles amb una harmonia total, que podria considerar-se com una continuació de la tolerant època de l'Andalusia musulmana.

Com i quan es va trencar aquesta llarga harmonia?

A mitjans del segle dinou van sorgir a Europa grans batzegades i moviments de caràcter nacionalista, amb la qual cosa Europa vivia en un clima permanent de guerres, matances, canvis de fronteres, desplaçaments de poblacions, etc.

Una de les tantes ètnies que van sofrir aquests contratemps va ser la jueva. Els jueus i els gitanos d'Europa formaven dos grups ètnics paral·lels en tots els aspectes excepte un, el poder econòmic que posseïen els jueus, que va tenir una importància determinant en la creació i desenvolupament de l'estat jueu a Palestina. Ambdues ètnies estaven desarrelades, eren anacionals, rebutjades i automarginades i en diverses ocasions varen ser perseguides per part dels autòctons dels països on habitaven. Aquestes persecucions, Juntament amb els grans moviments nacionalistes europeus van despertar en alguns sectors jueus la necessitat de tenir una llar pròpia en algun territori.

On? Diversos llocs varen ser elegits o assenyalats com a candidats per aquest propòsit pels caps jueus, que un principi eren considerats uns il·luminats o irrealistes. Per exemple, al 1882 Lleó Binsker en el seu llibre "Autoemancipació" assenyala Amèrica o Palestina com a possible llar per als jueus.

En aquella època es va començar a debatre sobre aquesta qüestió en diversos grups i associacions jueves de caràcter socio-religiós que pul·lulaven per Europa. A finals del segle passat i en mig de grans onades nacionalistes, va comparèixer a l'escenari Theodor Herzl, jueu vienès, periodista de professió i que havia escrit el 1895 un llibre nomenat Der Judenstaat, "l'estat jueu", on i per primera vegada, es parlava d'un estat nacional. Herzl va afirmar que el problema dels jueus s'hauria de tractar com una qüestió nacional i no solament en un únic sentit, el socio-religiós, i va afegir que la possessió d'un "territori "sota dominació estrictament jueva solucionaria el problema.

El llibre de Herzl va tenir molts detractors, precisament entre els mateixos jueus que temien la particular lectura del llibre pels europeus, que podien interpretar que es confirmava la seva sospita sobre la fràgil fidelitat dels jueus cap a les societats on vivien. En altres paraules, els jueus "integracionalistes", els que pregonaven l'assimilació i integració dels jueus en les societats on vivien, van refusar aquest llibre pel seu potencial d'alenar l'exacerbació de l'antisemitisme. També els sectors jueus progressistes van refusar la idea de la nació jueva sostinguda per arguments exclusivament teocràtics - religiosos (el títol del llibre era molt eloqüent "l'estat jueu" i, com se sap, el judaisme no es més que una religió). Aquests arguments no deixen de ser exclusivistes i racistes.

El progressiu sentiment antijueu a Europa, li va venir a Herzl com caigut del cel per desenvolupar la seva empresa. Va convocar i va aconseguir reunir a Basilea el 1897 els representants de distintes faccions jueves en el primer congrés mundial sionista. (Sió és el nom d'un turó proper a Jerusalem).

En les deliberacions del primer congrés i en els que el van succeir, van haver-hi grans enfrontaments i escissions en el moviment sionista, provocats, majorment, quan es tractava l'espinós tema de l'elecció del territori on es planejava la formació de la seva nació. Molts congressistes van elegir Argentina (per la presència d'un gran nombre de jueus en aquell país), d'altres Amèrica, Palestina, Uganda, etc.

Paral·lelament, creixia la preocupació dels governs de Europa occidental per l'alarmant augment del flux migratori jueu des d'Europa Oriental cap a Europa Occidental. Herzl, conscient de la nova situació, va proposar a aquests governs la idea de la constitució d'un estat jueu fora d'Europa. La idea va ser molt ben acollida a la Gran Bretanya (en aquells temps Gran Bretanya era una gran potència colonialista) que, posteriorment, va pressionar en els successius congressos sionistes sobre l'elecció de Palestina com e lloc idoni per les seves aspiracions nacionals.

Si deixem de banda l'interès dels anglesos i dels europeus en general de desfer-se dels jueus, Gran Bretanya tenia uns altres motius privats, entre els que destaquem:
  1. La creació en el cor del món àrab d'una entitat aliada i a la vegada estranya i hostil als pobles de la zona. Aquest fet representaria un problema espinós i permanent per aquests pobles en el camí cap al seu desenvolupament i possible unió. En altres paraules, la funció d'aquesta entitat seria la col·laboració en la protecció i el manteniment dels interessos - rutes vitals com el canal de Suez, petroli, etc. del colonialistes de torn. Per tot això, els països occidentals, com veurem més endavant, varen proporcionar als jueus armaments sofisticats per tal de complir la seva missió com autèntic avançament del colonialisme (com exemple, citem la campanya militar israeliana combinada amb les tropes anglo-franceses sobre el canal de Suez el 1956 quan aquest va ser nacionalitzat pel president egipci i panarabista Nasser).
Efectivament, Gran Bretanya va sortir-se amb la seva i els congressistes sionistes van votar a favor de la tesi de Herzl qui, conscient del poder executor dels anglesos, s'inclinava a favor dels desitjos manifestats per Anglaterra que senyalava Palestina com el lloc més adequat per la futura llar dels jueus.

Engegar el pla

Palestina, com la resta de la gran Síria, va estar sota el domini de l'imperi otomà i governada i sotmesa, en realitat, per un grapat de grans terratinents i grans famílies tradicionals. Aquests, que generalment eren sirians, palestins, turcs i sobretot libanesos, van ser grans col·laboradors de l'imperi otomà decadent i, posteriorment, con veurem, de l'imperi turc. Residien durant llargues temporades lluny de Palestina, a capitals de luxe, Istanbul, Beirut, París, ... Per premiar aquests terratinents per la seva bona col·laboració (posar ordre en els seus feus i recaptar impostos) el règim central d'Istanbul els va atorgar grans privilegis, per exemple, els va eximir de pagar impostos sobre les propietats que posseïen o, en el pitjor dels casos, pagar quantitats irrisòries si es comparaven amb les que pagaven els petits camperols palestins.

El 1856, el soldanat otomà va implantar la reforma de l'administració en tot l'imperi, que va proporcionar més avantatges als terratinents i més estretors als camperols. Alguns d'aquests, davant la impossibilitat de pagar els deutes amb el fisc, va veure confiscades les seves terres o es van veure obligats a malvendre-les als mateixos terratinents o grans comerciants, sobretot libanesos (les famílies Bestres, Twini, Sersek, Farah, etc.). D'altres, pensaven trobar una sortida als seus problemes, i va resultar ser desastrosa tant per ells com per al país en general: van registrar les terres a nom dels terratinents i col·laboradors del règim per tal d'evitar en primer lloc les confiscacions i en segon, els impostos.

Com podem veure, grans extensions de terra palestina van estar en mans de gent aliena al país. I en aquesta gent, sense escrúpols, van fixar-se els primers (anomenats la primera onada) messiànics sionistes per comprar-los algunes hectàrees de terres per construir granges agrícoles. Al principi, van aconseguir comprar petites hisendes que pertanyien a aldees insignificants. Pocs anys més tard, aquestes granges van estar a prop del col·lapse total per manca de sosteniment econòmic, però finalment, van ser salvades pel multimilionari banquer i especulador jueu Edmond Rothschild, que va finançar i sostenir econòmicament les primeres colònies jueves a Palestina, constituïdes sobre terres comprades als foranis i grans terratinents (citem per exemple, les petites aldees palestines Iyun Qara, Malbes i Aquer es van convertir en les colònies jueves Richon ie Zion, Petah Tikvah i Ekron).

Arran dels resultats dels congressos sionistes, s'estava formant el pla sionista de colonitzar Palestina. Immediatament, es va constituir a Londres , el 1898, el "comité colonial jueu" i més tard el banc colonial jueu "Jewish Colonial Trust" per organitzar i finançar els immigrants i colonialistes jueus que es dirigien a Palestina. Es va organitzar el que es deia, posteriorment, la segona onada d'immigrants (1905-1907) dirigida per David Ben Gurion, que va imposar, per sobre dels colonitzadors jueus, el criteri de fer servir mà d'obra exclusivament jueva. Va crear les col·lectivitats agrícoles estrictament jueves (kibutz), protegides per una mena de grup paramilitar anomenat hashomer, i que anys més tard es convertiria en la Haganah, el braç armat del moviment sionista. El 1908 la organització sionista mundial i el banc mundial jueu van aconseguir construir un barri exclusivament jueu -Tel Aviv- prop de Yafa, ciutat palestina.

Tots aquests moviments frenètics i realment insòlits per a un país de població modesta, pacífica i totalment aliena als esdeveniments que tenien lloc als escenaris mundials i que desconeixia el rerafons, van arribar a cridar l'atenció. L'injustificat i inhabitual fet l'aparició d'unes milícies armades pertanyents a grups estrangers per protegir els seus inusuals i ja nombrosos "guetos"- va provocar un cert recel entre els palestins nadius. No van trigar a aparèixer les primeres escaramusses entre els colonitzadors jueus i els palestins autòctons, sobretot quan els primers van engegar, a gran escala, el seu pla (K¡bush Avodah), ocupar els llocs de treball en les terres acabades de comprar als ficticis propietaris, els terratinents absents, exclusivament la població jueva. Immediatament, els colons van acomiadar els antics jornalers i parcers palestins que van confiar el seu futur i les seves terres als terratinents. La població palestina, poc a poc, va començar de despertar. Van enviar protestes i missatgers a Istanbul - capital de l'imperi otomà, del qual, en aquella època, Palestina estava sota el seu protectorat- per explicar-los la situació.

En realitat, l'imperi otomà estava en plena decadència (se li va donar en aquell temps el mal nom de ("l'home malalt"). Es trobava en fallida tant militar com econòmica i necessitava crèdits de qualsevol donant, per tant, no estava en condicions de refusar radicalment ofertes econòmiques. També, l'administració, tant la central com de la perifèrica, estava farcida d'alts funcionaris i clans corruptes. A causa de la situació decadent de l'imperi, eren molt febles davant de qualsevol tipus de suborn. (A finals del segle XIX, el governador turc de la província de Jerusalem, Rashad Pashá va significar l'autèntic exemple d'aquesta mena de funcionaris dèspotes i corruptes: a canvi de sucoses quantitats de diners i regals, sovint permetia la residència i la possessió de propietats als jueus russos que van arribar a Palestina en qualitat de turistes.


TORNAR


AIRES D'APERTURA I REPRESSIÓ

L'any 1908 el moviment nacionalista la jove turca va obligar el soldà Abdelhamid a confeccionar la constitució i convocar eleccions legislatives en tot el territori de l'imperi otomà, dominis inclosos. Palestina, en aquesta època, era encara part d'aquests dominis i per tant, va aprofitar-se, mentre va durar, d'aquest curt període d'apertura, en el qual es van publicar nombrosos butlletins i diaris que van informar la població palestina del perill que comportava el pla jueu en la colonització de Palestina. També durant aquest període, les autoritats turques van enviar comissions especials per esbrinar, sobre el terreny, les males condicions i les pressions que patien els camperols autòctons palestins per part dels terratinents i els immigrants jueus. Hi va haver moltes promeses a favor de les llibertats i les reformes socials.

Però tot això era un mer miratge i la falsa lluna de mel es va acabar aviat, sobretot, quan les organitzacions nacionalistes turques van proclamar la turquització de tot l'imperi. En realitat, va ser con un gerro d'aigua freda per a les aspiracions d'independència dels palestins i tots els àrabs en general. El soldà Abdelbamid va ser substitut per un altre soldà "joguina" en mans de les organitzacions polítiques i militars nacionalistes turques que van practicar la política del terror en els territoris de l'imperi. Mentre augmentaven les protestes àrabs contra les repressions del nacionalisme turc, els jueus s'acostaven més i més als turcs.

Fins a la primera guerra mundial 1914-1918, a Palestina regnava un autèntic caos caracteritzat per la repressió turca sobre els palestins, contínues protestes dels autòctons, escaramusses que ja eren sagnants amb els colons jueus, etc.


TORNAR


LA PRIMERA GUERRA ARABO-ISRAELIANA 1948

El 15 de maig de 1948, a Tel Aviv, el consell nacional jueu va proclamar la formació i la independència de l'estat jueu, Israel, sobre la terra de Palestina. Minuts després, Truman, el president dels Estats Units, reconeixia el nou estat. Poc temps després d'aquesta proclamació es van intensificar les lluites i immediatament, els exèrcits dels països de la lliga àrab (mal organitzats i amb una limitada llibertat d'acció, ja que més d'un d'aquells exèrcits encara estava sota la tutela dels països colonialistes, per exemple, l'exèrcit jordà el dirigia l'oficial anglès Glubb Bachá) van creuar les fronteres de Palestina. Es va parlar, de manera exagerada, de la magnitud de les forces d'intervenció dels exèrcits àrabs. En realitat, les forces existents a les batalles eren: 30.000 soldats jueus contra 23.500 soldats àrabs (10.000 egipcis, 4.500 jordans, 3.000 sirians, 3.000 iraquians, 1.000 libanesos i finalment, 2.000 combatents restes de la anteriorment delmada força urbana palestina. En la segona fase de la guerra es van concentrar de 30 a 50.000 combatents jueus contra uns 26 a 35.000 àrabs. A mesura que es prolongava la guerra, el nombre de participants augmentava sempre en la mateixa proporció. D'altra banda, tal com havia succeït en anteriors ocasions, la diferència en quant a la preparació militar entre ambdós bàndols era abismal: els Jueus eren originaris i procedents de països occidentals i per tant, amb una preparació, tant científica com militar, similar a la d'aquells pisos, en altres paraules, molt superior a la dels combatents àrabs.

En intensificar-se la lluita, les Nacions Unides van destinar immediatament un nou mediador, el Compte F. Bernadotte, president de la Creu Roja sueca. En l'informe que va dirigir a les Nacions Unides, hi va adjuntar una carta on destacava que "els àrabs eren els habitants de Palestina, territori que les Nacions Unides va heretar de Gran Bretanya i que, per tant, fins que es trobi una solució definitiva, els àrabs havien d'estar al càrrec de les Nacions Unides". En l'informe va recomanar:
Els jueus van rebutjar aquest informe i van amenaçar de mort el mediador, fet que va executar l'organització jueva Stern, el 17 de setembre de 1948 en la zona jueva de Jerusalem.

Després de l'assassinat del mediador, la guerra es va generalitzar en tots els fronts. Cada dia augmentava el nombre de combatents d'ambdós costats. Els àrabs de Palestina tenien l'ajut desordenat de voluntaris àrabs i de diverses unitats desertores dels mateixos exèrcits àrabs, que no tenien ordres clares per esforçar-se en la lluita. I per si no n'hi havia prou, els caps dels diferents exèrcits àrabs es vigilaven mútuament perquè no annexionessin al seu país el tros de terra palestina que ocupava el seu exèrcit. Per exemple, el rei d'Aràbia Saudita va posar el crit al cel quan els jordans es van apoderar de la part vella de Jerusalem. Els saudites van ser els rivals dels Hashemites jordans i no van voler de cap manera que aquests dominessin un lloc tan significatiu com Jerusalem.

En canvi, els ajuts a les forces jueves van ser d'una gran qualitat i arribaven de manera ordenada. A banda de l'armament, van arribar grans contingents de combatents jueus europeus amb experiència, ja que havien participat en la segona guerra mundial.

Al principi, el desenvolupament de la contesa estava força igualat, era una guerra estratègica, es lluitava pensant en el repartiment i, per tant, s'atacaven carreteres, turons, pobles estratègics, etc. Unes setmanes més tard, la guerra va declinar, lleugerament, a favor dels àrabs gràcies a la tenaç lluita dels voluntaris 1 e1s desertors. Poques setmanes després hi va haver un canvi important en el desenvolupament de la guerra a causa de dos motius cardinals: primerament, per la mort, a la batalla de Qastel, del líder dels partisans palestins, Abdel Kader el Huseini, qui, reconegut per la seva honestedat i valor, va deixar orfes de lideratge els combatents palestins. En segon lloc, les forces jueves van rebre -gràcies a l'ajut financer important del Estats Units, que va fer-se càrrec de totes les despeses - una gran remesa d'armament modern de fabricació txeca, amb l'autorització de la URSS, protectora d'aquest darrer país.

Ja es va començar a utilitzar artilleria pesada i avions. En pocs mesos, la contesa es va declinar a favor dels israelians i finalment van guanyar la guerra, van ocupar grans extensions de terra i en van expulsar els seus habitants, els que abans no havien escapat.

RESULTATS DE LA PRIMERA GUERRA ARABO-ISRAELIANA



TORNAR


NASSER I LA QÜESTIÓ DE PALESTINA

Nasser va ser, sens dubte, el líder àrab més carismàtic i panarabista d'aquest segle. Egipci de naixement, tot el temps que va durar el seu mandat el va dedicar i projectar cap a les distintes causes justes del món àrab i el tercer món en general. Així doncs, Nasser es va convertir en el paladí dels moviments d'alliberament de tot el tercer món. Per aquest motiu, va ser l'enemic a combatre per tots e1s països colonialistes i règims feudals de tot el món.

Com se sap, va participar en la primera guerra àrabo-israelí i va patir la humiliació de la derrota. Des de llavors, juntament amb un grup d'oficials i suboficials, van planejar un cop d'estat contra el rei Faruk i la cúpula de l'exèrcit egipci, a qui van fer responsable de la derrota militar. El cop va triomfar i, immediatament, va injectar al món àrab una alenada d'esperada i dignitat.

Quan va tenir el poder i es va convertir en rais -president- d'Egipte, Nasser va descobrir que l'economia egípcia estava en fallida. Va sol·licitar ajuda financera al Banc Mundial per construir la presa d'Aswan, obra fonamental per al desenvolupament de l'agricultura egípcia. La seva sol·licitud va ser rebutjada, ja que el seu recolzament logístic envers els moviments d'alliberament no agradaven als països que, justament, manejaven el Banc Mundial. D'una manera inesperada, el 26 de juliol de 1956, Nasser, enmig de l'exaltació popular àrab, va declarar la nacionalització de la Companyia Universal del Canal de Suez (canal que uneix el Mediterrani amb el mar Roig, i per on passa gairebé tot el comerç europeu-asiàtic). Aquesta improcedent i agosarada actitud nacionalista per part d'un dirigent d'un país del tercer món, va causar un gran impacte en el món: entre la població del món àrab, Nasser va ser, definitivament, enaltit, el tercer món el va venerar i, en canvi, els països occidentals i Israel, el van considerar un dimoni.

LA GUERRA DEL CANAL DE SUEZ (1956)

Els països colonialistes (Anglaterra, França i Israel) tenien prou raons per estar enutjats amb el comportament nacionalista de Nasser: Anglaterra ho estava per la nacionalització del canal i, en conseqüència, la pèrdua de la zona més estratègica del món i dels enormes ingressos que recaptava dels vaixells que pagaven per creuar el canal. França estava molesta amb Nasser pel gran recolzament logístic que proporcionava als combatents algerians, que estaven lluitant contra França per la independència d'Algèria. Finalment, Israel ho estava pels incidents fronterers que protagonitzaven els Fedayins (guerrillers palestins), que no acceptaven la condició de refugiats. Israel acusava Nasser de proporcionar-los recer i armament.

Els tres països varen acordar atacar Egipte. El pla va ser el següent: -en primer lloc Israel atacaria Egipte, després intervindrien Anglaterra i França amb el pretext de separar les forces d'Egipte i d'Israel i allunyar-los dels voltants del canal de Suez. Efectivament, el 29 d'octubre, 1'exércit israelià va creuar el desert del Sinaí i es va instal·lar a la riba oriental del canal. Els egipcis es van enfrontar als israelians, però, finalment, tot va succeir tal com estava previst: paracaigudistes francesos varen ocupar la zona del canal de Suez.

Arran d'aquests esdeveniments hi va haver una gran onada de protestes en tot el món contra l'agressió tripartita a Egipte. LURSS va amenaçar d'intervenir. Els Estats Units van aconsellar la retirada dels agressors amb l'objectiu de no adobar, amb més animadversió cap a l'Occident, el terreny del món àrab i evitar la seva caiguda, com si fos una fruita madura, en l'òrbita soviètica.

El 24 de novembre de 1956, França i Anglaterra es van retirar. En canvi, Israel, al principi va refusar la retirada, però finalment es va retirar el 5 de març de 1957.

CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA DEL CANAL DE SUEZ

La qüestió palestina i la lluita contra l'estat sionista d'Israel van esdevenir moneda de canvi i van ser el pretext favorit dels oficials colpistes de torri a l'hora de justificar les seves accions. Era freqüent que el primer comunicat dels colpistes comencés així: "En nom de l'alliberament de Palestina he eliminat el règim anterior per la seva debilitat en la lluita contra Israel" etc. El següent colpista també deia el mateix, i així successivament. En realitat, darrere aquells cops d'estat -que van sovintejar tant als països àrabs de la zona de l'Orient Mitjà durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta- no hi ha haver-hi més que l'ambició pel poder.

En resum, la situació sociopolítica del món àrab en aquestes dues dècades va ser d'una ebullició i inestabilitat contínues. Eren freqüents els canvis de règim i les aliances. Finalment, el món àrab es va dividir, en principi, en dos blocs: els països pobres pro-soviètics i els rics pro-occidentals. Després va haver-hi més blocs, derivats de motivacions ideològiques i personals, que van anar dividint el món àrab de tal manera que avui encara en pateix les conseqüències.


TORNAR


EL NAIXEMENT DE L'ORGANITZACIÓ PER L'ALLIBERAMENT DE PALESTINA (OAP) 1964 I LA GUERRA DELS SIS DIES 1967

L'any 1964, malgrat la profunda enemistat que existia entre els diferents països àrabs, Nasser fa ver una crida dramàtica a tots els dirigents del món àrab, incitant-los a deixar de banda les divergències i els va convocar a una cimera al Caire. En aquesta cimera es va acordar convertir als propis palestins a convertir-se en els autèntics protagonistes de la lluita per l'alliberament del seu país. D'aquesta manera, el maig del mateix any naixia l'OAP. A partir d'aleshores aquest organisme s'havia de convertir en l'únic representant dels palestins. De tota manera, l'OAP mai es va alliberar, ni va voler, de la tutela de Nasser. Per tant, l'OAP actuava a remolc de les decisions de Nasser i es va convertir en una institució burocratitzada.

Immediatament, davant de la burocratització de l'OAP, múltiples grups d'estudiants palestins van començar a formar organitzacions que fomentaven la lluita armada com únic mitjà possible per poder aconseguir l'alliberament de Palestina. D'aquesta manera va crear-se el Front Popular per l'Alliberament de Palestina (FPAP) i després, el gener de 1965, va néixer Al Fatab, liderada per Arafat. Aquest últim grup no va tardar, a causa de la seva ambigüitat ideològica, a aconseguir l'acceptació de la gran majoria dels palestins i dels règims àrabs.

Poc a poc aquestes dues organitzacions, i d'altres de menys importants, van començar a assetjar de manera més continuada als israelians. Els sabotatges contra les infrastructures i pobles jueus fronterers es van multiplicar. Els israelians també llançaven els seus raids aeris contra tot el que es bellugava a la frontera.

EL CONFLICTE DEL RIU JORDA I LA SITUACIO DE PREGUERRA

Aquesta situació d'atacs i contraatacs va durar dos anys seguits i es va convertir en unes escaramusses habituals, sense massa importància, dins del marc de la tensió regional permanent.

Però Israel, després d'unes negociacions frustrades, va tibar més de la corda i va anunciar el desviament del riu Jordà, amb la finalitat de portar l'aigua cap al seu territori per tal de desenvolupar els seus plans d'expansió.

Com és sabut, el riu Jordà neix en territori sirià i recorre la frontera entre Jordània i Israel. El desviament representava un cop mortal per l'agricultura jordana palestina (cisjordana).

Jordània va sol·licitar la intervenció de PONU que, donada la seva inoperància reconeguda davant de l'estat d'Israel, recolzat pels Estats Units, no va donar mes opció al món àrab que prendre la decisió de construir instal-lacions de bloqueig sobre el riu, situades aprop del seu naixement, és a dir, en territori sirià. Tant àrabs com jueus van començar les seves respectives instal·lacions i la tensió va arribar al punt més agut.

LA GUERRA DEIS SIS DIES
CAUSES DE LA GUERRA:


  1. L'augment de l'activitat guerrillera dels palestins.
  2. Conscienciació i radicalització del poble àrab respecte a la seva situació.
  3. La guerra freda, cada dia més intensa.
  4. La implantació a Síria d'un règim d'esquerra i revolucionari. No va estalviar recolzament logístic als grups palestins. Després aquest règim va exigir als Estats Units un augment l'ingressos pel pas pel seu territori dels oleoductes de petroli de la companyia Tablayn. Això va irritar tant els Estats Units com els països àrabs productors de petroli, coneguts per la seva dependència i obediència als països occidentals.
El règim sirià, en prendre la decisió de construir les instal·lacions pel desviament del riu Jordà, en resposta a les intencions de l'estat d'Israel de desviar-lo, es va convertir en l'enemic a batre pels israelians, nord-americans i els xeics del petroli. Israel va amenaçar d'atacar Síria amb el propòsit de destruir aquestes instal-lacions hidràuliques. Immediatament, Nasser va recolzar Síria i li va prometre ajut si patia cap agressió. Israel va concentrar tropes a la frontera del nord, amb Síria. Nasser, complint la seva promesa, va concentrar tropes egípcies a la frontera sud d'Israel i va tancar l'estret marítim de Sharm el Sheij al mar Roig, bloquejant, d'aquesta manera, el pas dels vaixells que sortien d'Israel cap a Àsia i Àfrica i viceversa.

La tensió va créixer moltíssim i ja era insostenible. Els contactes diplomàtics per apagar la metxa que acabaria, inevitablement, encenent el polvorí, es van multiplicar.

Entretant, els àrabs, a petició de l'URSS i de França, i amb la intenció d'arribar a un acord, van garantir que ells no serien els primers a començar les hostilitats.

La matinada del 5 de juny de 1967, Israel va atacar d'una manera fulminant i total els països àrabs fronterers. En poques hores l'aviació israeliana va destruir l'aviació àrab que era en terra i els aeroports d'Egipte i Síria. A partir d'aquell moment, la guerra va ser un passeig triomfal per als jueus. Van conquerir, en sis dies, als jordans, la resta de Palestina (Cisjordània, amb la part vella de Jerusalem i Gaza), als egipcis, el desert del Sinaí i, finalment, els turons del Golán, on neix el riu Jordà, als sirians.

CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA DELS SIS DIES

  1. Mig milió de nous refugiats palestins es van desplaçar a Jordània.
  2. Israel, amb l'ocupació de Cisjordània i Gaza, va completar el seu domini sobre la totalitat de Palestina i, immediatament, va iniciar la reconstrucció de múltiples colònies jueves en els nous territoris ocupats.
  3. L'estel de Nasser s'apagava després d'aquesta derrota, ja que, immediatament després, va canviar l'eix neuràlgic del món àrab. Abans de la guerra dels Sis Dies, el món àrab girava entorn del panarabisme de Nasser i, després de la derrota, aquest eix es va traslladar cap als països rics del petroli, a causa de la necessitat econòmica que tenia el grup de països derrotats i fronterers amb Israel. Des de llavors la política àrab va començar a ser dirigida pel ric i filoccidental regne d'Aràbia Saudita.
  4. La inutilització del canal de Suez. Això va comportar greus problemes econòmics a Egipte.
  5. Possiblement, la conseqüència més evident de la guerra dels Sis Dies va ser l'irrefutable convenciment Popular que els exèrcits àrabs no podrien derrotar Israel mitjançant guerres i exèrcits clàssics. Això era i és a causa de l'alta preparació i sofisticació de l'exèrcit israelià. També es va arribar a la conclusió que la llarga guerra de guerrilla era l'únic camí que es podia seguir, imitant els vietnamites, algerians i d'altres països del tercer món. Així doncs, immediatament després de la derrota, es van allistar a les files dels guerrillers palestins milers i milers de voluntaris palestins àrabs. Aquelles organitzacions que en un principi eren grups minoritaris i d'aventurers, aviat es van convertir en organitzacions de masses. En elles es van dipositar les esperances de futur de milions i milions d'àrabs avergonyits pel paper que van fer els exèrcits àrabs.
Podem acceptar que les files de la guerrilla es van engrossir, en un principi, d'una manera ordenada. Però el març de 1968, Israel va voler acabar amb la guerrilla no acabés de créixer. Va llançar el seu exèrcit una concentració de guerrillers palestines en l'enclavament jordà del Karameh. Allà, el poderós exèrcit israelià es va sorprendre amb una acarnissada i inesperada resistència d'uns quants fedayins (guerrillers palestins) i d'alguns voluntaris jordans que van obligar a retirar-se l'arrogant exèrcit jueu. Aquella batalla va fer creure a milers de joves àrabs que derrotar Israel no era impossible, i van començar a ingressar a les files d'organitzacions guerrilleres, però, a diferència de la primera fase del creixement de la guerrilla, aquesta vegada. era d'una forma massiva i desordenada.

La gran concentració de la guerrilla es va instal·lar a Jordània, país àrab amb més territori fronterer amb Israel. A principi, el rei Hussein de Jordània (qui també va ser derrotat en la guerra dels Sis Dies) no podia fer res més que tolerar-los, ja que els Fedayins es consideraven uns alliberadors i no era lògic que un règim àrab que acabava de patir una derrota humiliant no ajudés els joves que pretenien, amb la seva lluita, recuperar la dignitat perduda.

En tres anys, els Fedayins pràcticament governaven Jordània. El rei Hussein i els seus lleials beduïns van ser arraconats, de manera que, poc a poc, no solament estava en perill el seu regnat sinó també alguns d'altres. I tot això a causa de l'avanç de l'esperit de lluita de la guerrilla.

SETEMBRE NEGRE DE 1970

El setembre de 1970 Hussein va atacar els Fedayins a la desesperada. En un principi va ser derrotat, però al cap de pocs dies, hi va haver un cop d'estat a Síria, dirigit per Assad, que va tancar la frontera amb Jordània i va impedir el proveïment i el recolzament logístic als guerrillers palestins. Van ser derrotats i desplaçats, posteriorment, al Líban, després de la intervenció pacificadora de Nasser, qui, per cert, va morir aquells dies com a conseqüència d'un infart de miocardi.

La mort de Nasser va commocionar profundament el món àrab, de tal manera que la derrota i matança de palestins a Jordània va quedar en un segon pla. Silenciosament els Fedayins palestins van ser desplaçats cap al Líban. I per què al Líban? Perquè allà hi havia múltiples grups de tendència esquerrana i partidaris de la lluita popular. També veien en les forces libaneses un possible reforç i punt de suport per a la seva lluita particular contra la classe dretana libanesa. Ambdues forces van créixer ràpidament i l'aurora de la guerrilla palestina, encapçalada per Arafat i embolcallada amb un enorme i inútil aparell burocràtic, va tomar a brillar un altre cop.

LA GUERRA D'OCTUBRE DE 1973

Sadat, successor de Nasser, va adonar-se immediatament que la clau de la solució al conflicte àrabo-israelià estava a les mans del Estats Units i va arribar a la conclusió que aquella situació de ni pau ni guerra i el tancament del canal de Suez no podien durar més temps. El primer que va fer va ser continuar la tasca de Nasser de modernitzar l'exèrcit egipci. Després, contràriament al que havia fet Nasser, va reprendre i consolidar les relacions amb els països àrabs del petroli, conscient de la pressió que exerceixen aquests darrers a nivell de l'economia mundial.

Un cop això enllestit, Sadat va enviar el seu exèrcit al canal de Suez on en un atac inesperat, va sorprendre les posicions israelianes de la riba oriental i les va destruir completament. Per part seva, Síria va atacar pel nord i va recuperar part del Golán. No obstant això, Israel va recuperar aviat la iniciativa i va neutralitzar la situació després d'unes batalles aferrissades. La guerra va durar del 6 al 24 d'octubre i es podria dir que va acabar en un empat.

Sadat havia planejat moure, i activar la situació de l'Orient Mitjà i aconseguir una certa victòria, per molt pírrica que fos, però suficient per poder presentar-se davant d'una possible taula de negociacions.

Efectivament, mentre el Líban el 1975-76 es desfeia en una guerra civil entre dos bàndols -l'esquerra i els palestins per un costat contra la dreta libanesa recolzada per Israel, per l'altra- Sadat va començar a contactar amb l'administració nord-americana. En un gest molt significatiu cap els Estats Units, va expulsar d'Egipte tots els assessors militars soviètics, i, seguidament, es va llançar als braços dels Estats Units. Després, en un acte que va commocionar el món sencer, es va presentar davant del parlament israelià tot oferint la pau. Mai un líder àrab no havia gosat fer el que acabava de fer Sadat, conversar directament i pública amb l'estat d'Israel, considerat pels àrabs un estat il·legal, usurpador i colonialista. Síria i altres països àrabs es van enutjar. Finalment, Sadat, president d'Egipte, i Beguin, primer ministre d'Israel, van firmar els acords de pau de Camp David. Israel es va retirar del Sinaí, aconseguint a canvi el reconeixement diplomàtic per part d'Egipte, la desmilitarització del Sinaí i el dret dels vaixells comercials israelians de passar pel canal de Suez.

Les conseqüències dels acords de Camp David van representar un cop dur pels àrabs ja que el seu potencial militar més important (Egipte) va quedar neutralitzat i al marge de batalles properes. Algú deia: sense Egipte no es podia fer ni guanyar una guerra contra Israel i sense Síria no es podia fer la Pau.

LA GUERRA DEL LIBAN I LA DERROTA MILITAR DE L'OAP (1982)

Una de les conseqüències més nefastes dels acords de Camp David va ser la situació de soledat del poble palestí. Abandonat per Egipte, enemistat amb Jordània, pressionat per Síria, empantanegat en una guerra civil al Líban. I, per acabar-ho d'adobar, en aquella època les mirades de tot el món es centraven en la sagnant guerra entre l'Iraq de Saddam i l'Iran de Jomeini, marginant del tot la qüestió de l'Orient Mitjà. Aquestes circumstàncies van ser aprofitades pel govern d'Israel, dirigit pel primer ministre Beguin i el seu ministre de defensa, Ariel Sharon.

El juny de 1982 l'exercit israelià envaïa. literalment, el sud del Líban i anava avançant, amb la seva fantàstica maquinària de guerra, fins arribar als afores de la capital, Beirut. Allí va començar el setge a la ciutat, que va durar tres mesos, durant els quals la població del sector occidental de Beirut va resistir tota classe de bombardeigs i de calamitats. Beirut ja estava dividida en dos sectors, l'oriental, cristià, sota el domini dels Falangistes i forces dretanes libaneses, i l'occidental, en mans de l'esquerra libanesa i de les guerrilles palestines. De tota manera, davant de l'oblit de l'opinió pública mundial (totalment concentrada en la guerra Iran-Irak) i de la impotència del món àrab, la castigada població civil, que es va sentir abandonada, va demanar a la guerrilla palestina que acceptés les condicions fixades per Israel: a canvi de l'aturada dels bombardeigs, la retirada dels efectius Fedayins i la seva sortida immediata del sud del Líban. I així va ser. El setembre de 1982 els guerrillers del Líban es van retirar cap a païssos àrabs no fronterers amb Israel (Tunísia i Iemen), deixant a la població civil dels campaments de refugiats palestins sota la protecció i garanties internacionals.

Un cop les milícies palestines hagueren abandonat el Líban, l'exèrcit israelià va entrar a Beirut. Uns dies més tard, els falangistes libanesos, sota la mirada atenta dels israelians, van entrar als camps de refugiats de Sabra i Shatila i van cometre una de les pitjors carnisseries que s'hagin conegut en la història contemporània de l'Orient Mitjà; en poques hores i en una orgia de bestialitat van passar a sang i foc un total de 4.000 persones desarmades (als campaments només hi havia dones, vells i nens). A partir de la derrota de I'OAP al Líban, la qüestió palestina va entrar en una fase d'inactivitat militar i de multiplicació dels contactes diplomàtics, dirigits pel president d'Egipte, Mubarak, successor de Sadat -assassinat per haver firmat els acords de Camp David -que va convèncer a Arafat que la via diplomàtica era l'única que podria dur a un bon final el problema palestí. El contrapès d'aquesta orientació es centrava en la reislamització, que estava en una fase ascendent després de la victòria de la revolució islàmica de Jomeini a Iran el 1979.


TORNAR


LA INTIFADA, "LA INSURRECCIÓ GENERAL DELS PALESTINS", 1987-1992

Mentre les adversitats s'acarnissaven amb els refugiats palestins del Líban i Jordània, la situació dels seus correligionaris de Cisjordània i Gaza, ocupades per l'estat d'Israel, no era gaire millor.

Com s'ha dit abans, només acabar la guerra dels sis dies el jueus van començar a fundar als territoris ocupats assentaments il·legals per a colons messiànics. En principi, l'objectiu fonamental de l'estat d'Israel era annexionar-se els territoris ocupats, i per tant, va estimular la construcció d'assentaments jueus, principalment prop de Jerusalem i dels turons del Golán per annexionar-se'ls. I així ho va fer, malgrat les protestes de l'opinió pública mundial. Després de donar aquell pas, Israel va continuar amb els seus plans, sembrant els territoris ocupats d'infinits assentaments jueus, de manera que Cisjordània i Gaza quedessin desmembrades en mil trossos, impossibilitant així la creació d'una identitat palestina independent i geogràficament cohesionada.

Però els israelians van topar amb un escull insalvable. Si s'annexionaven els territoris ocupats amb els seus habitants inclosos, l'estat d'Israel tindria al seu interior dos milions de palestins, davant d'una població de tres milions i mig de jueus. Per tant, l'estat jueu pur que pretenien construir quedaria desnaturalitzat. Va haver-hi plans per expulsar els palestins a Jordània, però aquest país ja no podia absorbir més refugiats (el 1980 el nombre de palestins que residien a Jordània superava ja els tres milions, més del 60% de tota la població).

Però en realitat els economistes jueus no veien cap avantatge en desfer-se del palestins; primer, perquè era impossible; segon, perquè era inadmissible; i tercer, perquè era econòmicament perjudicial, ja que la població de Cisjordània i Gaza es va convertir en el primer mercat per a les mercaderies i productes israelians. Al mateix temps, els mateixos palestins es van convertir en un exèrcit de mà d'obra barata, destinada a les feines més dures a les fàbriques israelianes.

Per tant, el millor pla era no expulsar els palestins, però, al mateix temps, calia destruir la infrastructura de la seva societat (econòmica, educativa, sanitària, religiosa, etc.). Per exemple, els agricultors palestins, des de l'inici de l'ocupació israeliana, no rebien subvencions de cap institució, mentre que els agricultors jueus sí en rebien. Lògicament, el palestí no podia competir amb el jueu. Què fer? Abandonar el conreu de la terra i convertir-se en obrer urbà. Aquesta conversió també es va donar amb els camperols a qui es van expropiar les terres.

Les fàbriques, igual que l'agricultura, van sofrir els mateixos problemes, de manera que es veien centenars de petites indústries palestines tancant les portes, generant enormes bosses d'aturats, que només es podien absorbir com a mà d'obra barata en les fàbriques israelianes.

Per altra part, el govern israelià prohibia l'entrada d'inversions a Cisjordània i Gaza mentre que sí permetia l'entrada de diner destinat al consum intern (la totalitat dels productes per al consum que hi havia als mercats de Cisjordània i Gaza eren israelians).

En altres paraules, l'economia palestina va quedar totalment subjugada a la israeliana. I no solament l'economia, sinó també tots els altres aspectes de la vida quotidiana. Per exemple, la sanitat autòctona era molt precària, l'educació (els alumnes palestins estudiaven llibres programats pel governador militar, les universitats tancaven les portes i les obrien segons el caprici de cada governador militar israelià ... ), les xarxes de transport, la religió (els palestins veien, impotents, la judeització -amb rapidesa i fent cas omís a la desaprovació de l'opinió pública mundial - dels seus llocs sagrats, principalment Jerusalem), etc.

Els palestins de Cisjordània i Gaza van veure que la seva existència, no ja com a poble, sinó com a persones dignes, estava amenaçada. L'ocupació israeliana semblava inamovible, la seva situació paupèrrima es va enquistar massa. Tampoc a l'exterior, hi havia signes d'esperança. Els palestins no tenien cap carta per jugar. Arafat va donar moltes voltes al voltant del món, només sentia paraules i paraules. En els cercles internacionals es debatien uns altres assumptes.

Cisjordània i Gaza en la dècada dels vuitanta, reunia tots els elements d'una situació explosiva, només faltava la guspira. Efectivament, el 1987 un camió militar israelià va atropellar quatre treballadors palestins a Gaza, i els va matar. De seguida, va haver-hi una protesta popular que es va estendre, en poques hores, per tota la franja de Gaza i Cisjordània. Aquella protesta espontània que semblava, al principi, com una més de tantes de les anteriors, es va convertir en la "intifada", aixecament civil, el més llarg i un dels més famosos de la història. Isaak Rabin, ministre de defensa israelià en aquell moment, va prometre acabar les protestes en tres dies. Però ni ell ni ningú sabien que aquell aixecament popular duraria tants anys. Durant cinc anys tota la població palestina, joves, vells, dones, nens..., va enfrontar-se, diàriament, a pedrades contra el poderós exèrcit israelià. Aquest, va fer servir tots els mitjans de repressió possibles per acabar amb la intifada però tot va ser inútil. La societat palestina, d'una manera improvisada i sorprenentment, va teixir sobre la marxa una sèrie d'organismes que van lograr fer funcionar -clandestinament enmig de vagues continuades- la sanitat, l'educació, la solidaritat i el repartiment d'ajuts, el seguiment dels esdeveniments, etc., o sigui, tot un govern.

La intifada va tomar als palestins el seu orgull. Va obrir els ulls de l'opinió pública mundial que contemplava cada dia, atònita i incrèdula, les imatges en els mitjans de comunicació, de la brutalitat de l'exèrcit israelià, que disparava les metralletes contra els civi1s que responien amb pedrades. Va causar estralls en la societat israeliana, que va començar a semblar davant de l'opinió pública un botxí i no una víctima.

Enmig de la intifada, Saddam Hussein, president d'Iraq, un any després de firmar l'alto al foc amb Iran, va iniciar una altra aventura i va envair el ric dels emirats del petroli, Kuwait. Tot el món occidental, liderat per Estats Units i Anglaterra, es va posar en contra d'Iraq. Immediatament, van preparar una impressionant maquinària de guerra. El poble àrab, amb l'excepció dels països rics del golf, es va indignar amb l'actitud, amb excés de zel, dels nord-americans i anglesos per complir les lleis internacionals. La pregunta que flotava en l'horitzó de cada àrab: com pot ser que Israel ja fa 23 anys que ocupa i reprimeix la població de Cisjordània i Gaza i la comunitat internacional no mou ni un dit, mentre que a Iraq li han preparat, en nom de la legalitat internacional, una devastadora maquinària de guerra, només dos mesos després de l'ocupació de Kuwait?

Saddam Hussein, per guanyar més adeptes a la seva causa, va declarar que es retiraria de Kuwait si Israel feia el mateix a Cisjordània i Gaza. Davant d'aquesta declaració, Saddam, lògicament, va ser aplaudit per les masses àrabs i sobretot pels palestins, els més interessats. Així, el president iraquià, va posar en destret els països àrabs que es van posar al costat dels americans en la ja preparada expedició militar. Aquests països, per rentar-se la cara davant dels seus pobles, van arrancar d'Estats Units el compromís de solucionar la qüestió palestina després de solucionar el conflicte del golf. El gener de 1991, els exèrcits de 36 països, va arrasar Iraq.


TORNAR


LA CONFERÈNCIA DE MADRID I ELS ACORD DE PAU D'OSLO

Uns mesos després d'acabar la guerra amb Iraq, els Estats Units van convocar a Madrid la conferència de pau per al Orient Mitjà, on hi van participar totes les parts del conflicte.

Mentre es negociava públicament, el 1993 a Oslo, secretament, els palestins i els israelians van arribar a un principi d'acord que constava en la retirada d'Israel de Gaza i Jericó en una primera fase i després, en el termini de cinc anys, haurien d'haver acabat les conversacions i arribat a un estatus definitiu. Rabin, primer ministre israelià i Arafat, president de la O.L.P., van firmar a Washington, els acords.

Avui, a les portes de l'any 2000, la solució definitiva encara es veu molt llunyana. No obstant això, Arafat es va convertir en el president de l'autoritat palestina" i "governa" uns illots que representen el 27% del territori de Cisjordània i Gaza. El retard en l'avanç cap a l'estatus definitiu va ser a causa de l'assassinat de Rabin per un fanàtic jueu primerament, i posteriorment, la victòria electoral de l'inexpert i fanàtic Netanyahu.

Els esculls més espinosos que trobaran els negociadors per arribar a l'estatus final són:
Esperem que arribin aviat a un bon terme.