INFORME SOBRE ELS NOUS CRITERIS DE PARTICIPACIÓ

La Veu del Carrer, Juliol-Agost 2002

Andrés Naya

El passat 17 de maig la Fundació Bofill va entregar a I'Ajuntamentde Barcelona el treball "Criteris de les Normes Reguladores de la Participació Ciutadana". En base a aquest document l'Ajuntament té previst concretar i aprovar al plenari de juliol unes noves normes de participació amb I'objectiu de substituir les actuals, que daten del 1986. En cl procés d'eiaboració d'aquest document han estat consultades diverses entitats i ciutadans representatius del teixit social do la ciutal. El document definitlu, que porta data d'abril del 2002, ha estat precedit do tres esborranys (el darrer, del mes de gener), cosa que dóna una idea de la cornplexitat del tema.

Fruit del seu mateix carácter desigual, en alguns temes el treball de la Fundació Bolill es limila a formular crjteris i, en d'altres, arriba en canvi a concretar els percentatges necessarrs per exercir alguns drets ciutadans. Positiu com a document de treball previ, està clar però que ni el procés d'elaboració d'aquest document ni una apretada data límit d'aprovació de les normes que se'n deriven poden suplir el procés participatiu imprescinclible. És a dir, el moviment associatiu no pot acceptar que es repeteixi amb les normes de participació ciutadana el procés d'elaboració del reglament mare dels districtes, viciat per un debat no suficientment ampli.

Sense entrar exhaustivarnent en les matèries que aborda un document de criteris que admet que "la participació ciutadana en els assumptes públics és un dret fonamental do la ciutadania" i reconeix que fer-lo efectiu "requereix d'un canvi d'actituds en els actors socials i instituclonals de la ciutat", iniciem el debat sobre alguns aspecles concrets tot comparant la normativa de 1986, els criteris actuals i la realitat de la ciutat:

- Informació-participació individual o col.lectiva. El document presentat situa com a primer punt el dret a la informació que, pel contrari, a les anteriors lleis apareixia quasi al final. Aquest ha estat un canvi encertat, ja que sense una informació suficient i a temps, "a les fases prèvies", no hi ha participació possible. Sobre aquella informació pública que vingui obligada per llei, en el document de criteris desapareix l'obligatorietat do contestar per escrit totes aquelles al.legacions presentades pels ciutadans i entitals que sí recullen les normes de 1986. Es preocupant i, en qualsevol cas, no val a dir allò de "ja se sobreentén", perquè la realitat és cue encara avui son moltes les al.legacions que no es contesten.

Els nous criteris segueixen reconeixent la informació pública individualitzada i, a més a més, inclouen el dret dels veïns "a ser informats dels resultats de la gestió municipal", tot indicant que caldrà conretar indicadors per fer-ho possible. El moviment veïnal exigeix també mecanismes de participació que facin realitat aquest dret.

EI document defineix la participació com el dret a intervenir directament o mitjançant les associacions on el disseny, gestió i evaluació dels assumples públics. La novetat és que la participació individual potser per pròpia voluntat o perquè l'administració, aleatòriament, ho decideixi en el Consell de Ciutal o en els Consells Sectorials. Això no és negatiu sempre i quan no sigui un instrument per restringir la participació dels col.lectius i ciutadans organitzats. I és que els responsables de participació municipals estan molt preocupals pel sentit critic que en moltes ocasions hi ha darrera la participació de les associacions de veïns i altres entitats. Fins i tot n'han arribat a qüestionar la seva representativitat, com ho proven les declaracions que el regidor Pere Alcolber va fer a El Periddico el 17 de juliol del 2000: "S'han de buscar noves línies per l'efecte barrera que el moviment veïnal organitzat acaba siguent pels ciutadans. Ens interessa especialment la participació d'aquells ciutadans anònims que no ens poden dir amb exactitud allò que pensen, sense les contaminacions fruit de la militància en alguna associació""

El document dedica el segon capitol al foment de I'associanisme. Està bé proclamar i garantir "el dret dels ciutadans i ciutadanes organitzats en associacions a rebre suport municipal". Però és important veure com es concreta. Es diu que totes les associacions registrades podran rebre subvencions si les seves propostes són "coincidents amb els interessos de la cituat". Però, qui determina quins són aquests interessos? Els mateixos que donen les ajudes econòmiques? S'han de buscar altres fórmules, és necessari objetivar el dret de la subvenció i fer que aquest no depengui de subjectivismes, sectarismes o clientelismes. El document també indica que "a les entilats de segon o tercer grau se les dotarà de mitjans tècnics": I a les associacions de primer grau, per què no? Pot donarse el cas d'una entitat d'interès públic que no pertanyi a la respectiva entitat de segon o tercer grau o, simplement, que aquesta no existeixi. Es més, aquest criteri és contradictori amb l'actuació del Districte de Sant Martí, que encertadament, ha dotat de material informàtic totes les associacions de veins del districte.

En canvi, cal destacar com a positiu que el document obre la porta a la gestió (cogestió?, autogestió?) d'equipaments socials, culturals i esportius de titularitat municipal.

- Dret de petició i veu als plens. L'apartat dedicat a la participació estableix el dret a fer propostes, reclamacions, suggerències, queixes i peticions en termes de competència municipal, un dret que es pot exercir individual o col.lectivament. Menció especial mereixen aquelles peticions que impliquin alguna resolució o debats públics en els plens de la ciutat o dels districtes. En aquests casos la proposta de normativa diu que la petició haurà d'anar avalada per les firmes del 0, 1 % de les persones censades majors de 16 anys. En fa normativa vigent, per convocar una audiència pública de peticció calen només 10.000 signatures o el suport d'entitats que acreditin un nombre d'associats igual a major a aquesta xifra.

Si be els nous criteris normatius reconeixen el dret a fer una petició que impliqui un posterior debat al ple municipal, aquestes mateixos criteris no reconeixen el dret a la paraula en els plens de la plaça Sant Jaume a cap ciutadà individual o col.lectiu. Es dóna així la contradicció que una petició no pot defensar-la públicament qui la fa, sinó que queda en mans dels regidors (hi estiguin o no d'acord), que com a molt poden llegir els escrits de qui presenta la petició

En el seu article 37.4, la Carta Municipal reconeix que les "entitats declarades d'interè sciutadà podran formular al.legacions i propostes sabre els assumptes inclosos a l'ordre del dia del Consell Plenari". Es poden presentar, però no explicar ni defensar. Fins a fa paradoxa que aquests nous criteris atribueixen al Consell de Ciutat (màxim organ de participació) la possibilitat d'afegir punts a I'ordre del dia del plens i d'elevar informes en temes clau (pressupostos, pla d'actuació municipal ... ) però tampoc li reconeix el necessari dret a veu en aquests mateixos plens.

Això és greu pel fet que els plens municipals son sessions públiques, amb assistència de tots els components del consistori, que ja durant el franquisme el moviment veïnal va reclamar que fossin exemple màxim de democràcia. D'aleshores data fa reivindicació del dret de veu (no pas del dret de vot, que és dels regidors que han estat escollits per votació). Un dret que a moltes ciutats de I'Estat espanyol es reconeix, amb mecanismes i formes diverses, però que a Barcelona es sequeix negant, en el cas dels plenaris de la Plaça Sant Jaume, i restringint, en molts dels plens del districte.

- Consell de Ciutat. El Consell de Ciutat, entès com a màxim òrgan de participació ciutadana, és un instrument previst ja a la normativa de 1986 però que durant 15 anys, per un motiu a altre, no s'ha posat mai en marxa. El nou document de criteris Ii treu una atribució important: l'obligatorietat d'emetre un informe quan es modifiqui el Pla General Metropolità (PGM), és a dir, sempre que hi hagi un canvi d'usos urbanístics. Aquesta supressió de funcions és greu perquè, tal i com s'està aplicant la nova carta municipal, que permet que un simple decret d'un tinent d'alcalde aprovi inicialment plans a propostes urbanístiques, es deixen despotegits els mecanismes d'informació i participació ciutadana.

El document de criteris tampoc permet apreciar amb claredat si en el Consell de la Ciutat estarà representada la ciutat real. Segons proposa, alguns dels seus membres seran nomenats per l'alcalde, sense citar-ne el número. Després hi haurà 30 persones que representaran institucions i entitats, sense determinar en quina proporció (i és que no és el mateix una entitat que una institució). Finalment, un tercer estament de membres del Consell de Ciutat serà escollit aleatòriament a partir d'un cens on els voluntaris s'hauran d'inscriure.

Les normes de 1986 delimitaven més concretament la composició del Consell, i potser és per això que el poder municipal no l'ha posat en marxa mai. El moviment associatiu ha defensat sempre que a una ciutat viva Ii correspon un Consell de Ciutat viu, i per això que en la seva composició I'Ajuntament no ha de buscar la comoditat de relacions sinó que l'organisme pugui exercir les funcions de controlar, col.laborar i aixecar interrogants sobre I'actuació municipal. Altrament, serà un organisme irrellevant.

Aquesta idea és tamb6 vàIida pels Consells Sectorials, el funcionament i composició dels quals el document de criteris concreta molt més, potser perquè alguns ja funcionen actualment, encara que amb resultats molt diferents.

- Mernòries participatives. Els nous criteris sobre participació recullen la proposta de la Favb sobre les memòries participatives i manifesten que estan cridades a garantir la participació en els projectes urbanístics a aquells grans plans que afecten tota la ciutadania. Segons el document de la Fundació Bofill, algunes memòries participatives seran obligatòries abans de l'aprovació de determinats projectes, i d'altres seran igualment obligatòries si així ho demanen un 1% dels ciutadans empadronats a la cituat. Que els expedients municipals estiguin obligats a portar la memòria participativa és positiu, ja que les fa obligatòries per poder aprovar-les. Les normes de participació definitives, però, hauran de concretar els continguls d'aquestes memòries.

- Audiències públiques. L'Audiència pública ordinària és el procés culminant dels processos de les memòries participatives i dels anomenats informes participatius. Els nous criteris estableixen que, a més a més, I'alcalde també podrà convocar audiències púObliques amb caràtcter extraordinari quan cregui necessari o quan existeixi "una petició popular degudament sustentada per temes d'especial urgència".

No obstant, mentre que les normes de participació de 1986 plantejaven el mecanisme d'audiència pública de forma pormenoritzada, els criteris que han de servir per substuir les normes encara vigents li dediquen poques línies, i deixen fora aspectes tan importants com quantes firmes seran necessàries per convocar-ne una (fins avui són 10.000) o si es reconeix el drets de les associacions o entitats a validar els seus socis com fins ara. També se silencien els terminis que té I'Ajuntament per contestar la petició d'audiència pública i convocar-la. Tot plegat és preocupant perquè les experiències més positives en participació ciutadana dels últims anys han vingut donades per aquest mecanisme de participació. En son exemples clars les audiències públiques sobre medi ambient, sobre la requalificació del camp de I'lEspanyol i sobre el cobriment del segon cinturó a Nou Barris, entre d'altres.

- Dret a referèndum. La Fundació Bofill proposa que una consulta popular a nivell municipal es pugui celebrar si ho sol.licita un 2% dels ciutadans empadronats i és aprovat pel Consell de Ciutat. Fins avui, el dret de petició d'un referèndum podia fer-se fins i tot a títol individual. Per això es pot entendre que s'estableixi un minim de signatures que avalin la consulta popular, però no en canvi que la seva celebració depengui del Consell de Ciutat. Una petició degudament avalada hauria de ser suficient.

Darrera d'aquesta limitació apareixen pors i fantasmes davant la participació via consulta popular, sense cap tipus de fonament. I és que des del 1986 només s'ha plantejat un referèndum al districte de Sant Andreu, que a més va ser anul.lat quan I'Ajuntament va percebre que la votació aniria en contra de la proposta municipal. En aquella ocasió, i per no reconèixer una derrota, l'Ajuntament va modificar el projecte sotmès a consulta i va impedir que aquesta es digués a la pràctica, oblidant que la participació aprofundeix el caràcter democràtic de les institucions.