Els cercles concèntrics de l’amor: Posant límits

Idees clau:

L’amor romàntic no tan sols existeix sinó que es troba a dins de cada una de moltes de nosaltres, i sol aparèixer en els moments que menys ho esperem. El mite de l’amor romàntic és un model fusional –la vivència fusional que anomena Fina Sanz- de la vida de la parella, quedant en la total negació i invisibilització la individualitat, i dissolent-se el jo i esborrant els límits personals, per donar pas, sovint, a un “nosaltres”.
Com no construir relacions basades en aquest tipus de dependència emocional? Una concepció de l’amor interdependent, amb la construcció complementària d’un model de feminitat i de masculinitat és la nostra inspiració. Perquè l’amor romàntic apareix com una entrega incondicional on desapareix la consciència dels nostres propis desitjos, interessos i necessitats. Així, la fusió nega les diferències i les relacions de poder, presents en les relacions.
Amb veu de dona: L’amor romàntic ens fa sentir que si les nostres relacions no són com “les de les pel·lícules”, aquestes no tenen el mateix valor. Sembla que no existeixi un vincle de relació més íntim, més madur i menys idealitzat. O fusió o separació. Tot o res. No se’ns presenta un model d’evolució cap a una altra cosa, com un consens entre ambdues parts, amb una atracció i un desig, encara que s’hagi deixat d’idealitzar la parella com a aquest ésser perfecte.

A més existeix la idea, que si es tracta d’amor vertader, els conflictes es deuen i s’han de superar.
En les relacions heterosexuals (i en moltes relacions lèsbiques també es reprodueixen ambdós rols), el noi sol ser el “conqueridor”, el “seductor”, i la noia la que cuida més la seva imatge, sovint molt feminitzada, i dóna importància a la relació i al fet de tenir cura dels altres. Aquest model amb dos pols en la relació, sol dur a una acumulació de la tensió, una poca gestió de les emocions, dels bloquejos, i una escassa comprensió mútua.

Saber situar l’amor en la nostra vida i saber-nos situar en l’amor, implica un treball personal important. Hi ha qui necessita una major distància per construir-se internament. Cal basar les relacions de parella, doncs, en un reconeixement de la individualitat i no en models preestablerts.

El model de relació saludable que definiria Fina Sanz es basa en un model d’interdependència, en què ambdues persones comparteixen un espai, l’espai relacional (un espai definit per ambdues persones, de manera equilibrada i a través de la negociació); i on es manté un espai no compartit, un espai personal. Així, parlar de relacions de parella suposa parlar de l’espai personal, un espai interior. Mantenir una relació amb algú, suposa uns límits que és important poder identificar en una mateixa.

Intenció educativa:

• Qüestionar els mites i creences entorn les relacions afectivo-sexuals que generen situacions de dependència i opressió, i que limiten el desenvolupament autònom de la persona.
• Ser conscients de les relacions que mantenim, i de com ens percebem i situem en elles.
• Promoure la capacitat per reconèixer situacions de pressió, i desenvolupar eines per clarificar els límits i evitar que es traspassin.
• Ser conscients de què és irrenunciable en les pròpies relacions, així com tenir consciència dels propis desitjos.
• Reflexionar entorn a nous models de relació d’interdependència i reciprocitat, per tenir nous models de referència per a unes relacions saludables.
• Prendre contacte amb l’espai personal, i reconèixer i comprendre el concepte d’individualitat.
• Respectar el dret al propi espai, així com al de la nostra parella.

Temps estimat: 45 minuts

Desenvolupament:

Aquesta activitat consta de dues fases diferenciades i necessàriament complementàries entre elles. L’educadora decidirà els temps en funció dels interessos i necessitats del grup.

1) Imagina’t dos cercles (A i B), com si fossin dues taronges senceres. Cada persona és representada per un cercle que simbolitza el seu espai personal, el seu espai interior. Dibuixa dues persones –rodones-, separades entre sí i fes, dins cada cercle, un dibuix que t’ajudi a reconèixer-los (punts, ratlles, estrelles, etc.). Primer, cada una al seu món. L’educadora fa preguntes a les noies de com han estat fins ara les seves relacions, en cas que n’hi hagi hagut i no donant-ho per suposat, i de com desitjarien que fossin les seves relacions o quina seria la seva situació ideal. Primerament se’ls demanarà que dibuixin com han estat o com són, i llavors, se les convida a dibuixar la seva situació ideal. Les noies hauran de dibuixar, a partir de les rodones, com es relacionen els espais d’ambdues persones de la relació i identificar l’espai personal i l’espai compartit.
L’educadora pot convidar a les noies a que presentin els seus dibuixos i suggerir diferents preguntes:

• Què hi ha aquí? I allà?
• Què és el que desitges compartir amb d’altres persones, i què no?
• Recordes que t’hagi passat això?
• Sents que és el que vols en aquest moment de la vida?
• Com pots tenir una bona comunicació en aquest model?

2) Es convidarà a les noies a fer un rol-playing. Es faran grups de tres o quatre persones i l’educadora demanarà a les noies que escullin una situació que tinguin interès en treballar o que hagin viscut, que tinguin a veure amb una situació no satisfactòria de les seves relacions o de les seves possibles relacions (sempre en referència als seus espais personals i compartits). Es deixarà un temps per debatre i teatralitzar la situació. L’educadora anirà acompanyant els grups i facilitant el treball, si és necessari.

A continuació, les noies reproduiran les situacions i com varen acabar (si és que ha acabat). Un cop representada la situació, l’educadora pot preguntar al grup quins elements destacarien d’aquella situació, si els agrada la manera com es resol, i de quines altres maneres més satisfactòries i saludables es podria  resoldre per tal que es pugui construir una relació basada en el respecte mutu.
També es pot convidar a les noies del grup a que es posin a l’escena, com a protagonistes, i intentin canviar les situacions en la direcció desitjada, sempre a través de la teatralització.

Criteris d’avaluació:

A falta d’altres referències, el model d’inclusió és el que s’ha incorporat emocionalment en la vida de moltes de nosaltres. I és per això que és important no emetre judicis de valor en relació a les vivències i experiències de les noies, tot i promoure una anàlisis crítica i un posicionament lúcid en les seves relacions. És important també, no pressuposar l’existència prèvia de relacions afectivo-sexuals, i deixar sempre la possibilitat oberta a treballar l’exercici a partir d’una manca d’experiència pel que fa a relacions de parella.. Tot i així, moltes de les noies podran haver experimentat sensacions semblants en relacions d’amistat, o de família, etc. O bé, si no les identifiquen, de ben segur que els servirà com a treball per al futur.

Caldrà que l’educadora tingui en compte diferents preguntes que podrà acompanyar, per mesurar fins on pot arribar i fins on no:
- Com viuen les noies aquestes situacions en la vida quotidiana?
- Què els hi passa en la vivència de la fusió?

S’ha d’inventar i crear de nou un model de relació d'interdependència sana, perquè no hi ha un model preexistent en què puguin navegar amb facilitat. Cal que l’educadora emfatitzi en la importància de l’autorresponsabilitat de les noies en la creació d’aquests espais. A més, cal tenir present que poden existir trànsits en la història de les nostres relacions, però cal anar alerta quan certes dinàmiques s’arrelen i es tornen permanents i repetitives.
Per tal de poder-nos orientar en el treball, el models bàsics que proposa Fina Sanz, són:

Per saber-ne més:

1.- Existeix àmplia bibliografia entorn aquesta temàtica. Es pot consultar:
Sanz, Fina (2008 [1995]) Los vínculos amorosos. Amar desde la identidad en la terapia de reencuentro. Barcelona, Ed. Kairós.

Els mites, arquetips, i els models adoptats, tenen a veure amb la manera en com vivim els vincles amorosos i la reproducció de les dinàmiques en les nostre relacions. Pot ser la reproducció dels models socioculturals, o també fruit d’experiències vitals que calen en les nostres vides. Els arquetips, segons Fina Sanz, són figures universals amb què ens identifiquem en algun moment de la nostra vida.

2.- Es pot visionar el documental “Los Gritones”
http://www.youtube.com/watch?v=7EHO7Q8FjsM

3.- Es pot llegir el text “No t’estimo”

“NO TE QUIERO”
Existe el derecho a decir no: No te quiero. No quiero hablar contigo, no quiero hacer el amor contigo, ni tampoco la guerra. No quiero nada contigo. No quiero verte. No quiero. No. Este derecho también existe después de haber hecho el amor una vez o muchas. Después de haber vivido con una persona días, meses, años, milenios. Después de haber sido felices, muy felices los dos, y de escribirnos versos, y  de viajar por el Mediterráneo, y de sentir una gran pasión, y de comprar juntos el apartamento (…) Existe el derecho a que dejes de gustarme, de interesarme, de importarme. El mismo derecho a que me guste otro/a, a que no me guste nadie, a me gusten todos/as, a me guste tu íntimo amigo, tu amiga del alma, el vecino del quinto, quien me de la real gana, Y si hay reciprocidad, mucho mejor. (…)
C. Gavela. El País: 10 setembre 02

Després de veure el curt i llegir el text els podem preguntar:

Què creieu que tenen en comú?
Com creieu que se sent la noia del curt?
Us animeu a escenificar com explica aquesta experiència a les seves amigues?
O potser no ho faria?
Com us sentiríeu si us en passés alguna semblant a vosaltres?

Pel que fa al text:

Si això fos la carta d’una noi o d’una noia amb qui has tingut una relació, com creus que l’encaixaries?
Quin dret planteja l’autor d’aquest text?
Explica’l amb les teves paraules.
Estàs d’acord que aquest dret tingui vigència en la nostra societat?
Creus que es respecta?
Com creus que es podria generalitzar aquest dret?
Què proposa el text?
Penses que és suficient?
Evitaria aquest dret les relacions abusives? Argumenta-ho.