Reconeixent-nos

Idees clau:

Reconèixer i ser reconegudes possibilita una situació de comprensió d’aquell o aquella qui tens al davant en la qual, malgrat la identificació de diferències o de similituds, és possible l’existència d’un espai de coneixement mutu. La construcció de la subjectivitat, apareix sovint a través d’alteritats mediadores, que són, així, funcionals. Els nois i noies, amb freqüència, construeixen la seva identitat a partir del que és a l’altra banda del binomi –els nois procuren construir-se a partir de la no identificació amb les noies, i a la inversa-, i és en aquests instants on apareixen expressions i sancions com “no siguis una nenaza” o “marimacho”. Assumim els models identitaris i aprenem a jugar els rols i estereotips per tal de tenir una identitat reconeixible. I és a través de la resignificació de l’alteritat que ens és possible pensar-nos com a persones autònomes. El filòsof Michel Foucault, esmentava com existeix també un “règim de veritat” –una mena de veritat del que ha de ser, que s’estén per tots els àmbits de les nostres vides-, que decideix quines són les formes de ser reconeixibles, i no reconeixibles. Tot i així, la persona pot créixer a l’interior del què Foucault anomena una “matriu de poder” –i d’un sistema de relacions-, sense necessitat de reproduir-la de manera automàtica.

Els límits entre el nostre cos i la nostra identitat, i el món exterior, és una de les fronteres més vigilades. Se l’identifica amb una entitat homogènia i harmoniosa en el seu interior, però pesadament armada en l’exterior i recoberta per una cuirassa que a voltes, sembla impenetrable. I no reconèixer aquesta existència, pot amagar necessitats i limitacions, així com desitjos i fantasies, que poden causar dolor.
Processar l’experiència actuant cap enfora, pot dur a una explicitació d’allò que necessitem sentir, o d’allò amb què necessitem ser sentits o sentides.

Intenció educativa:

• Desenvolupar la capacitat d’escolta activa.
• Fomentar l’explicitació dels desitjos, així com de les pròpies necessitats i limitacions.
• Reconèixer la “por” a l’expressió de les emocions i sentiments com a quelcom induït pel context en el què habitem.
• Valorar i desenvolupar una actitud constructiva envers l’altre/a.
• Reconèixer i poder acollir el dolor propi, així com el dolor de l’altre/a, amb les seves particularitats.
• Veure com afecta la construcció de les identitats de gènere en la gestió i canalització de les emocions i en com aquestes es comuniquen.

Temps estimat: 90 minuts

Desenvolupament:

La següent dinàmica consta de dues parts diferenciades que es complementen entre elles. L’educador/a convidarà al grup a mantenir un espai de seguretat i de respecte per poder dur a terme el treball.

1.- Es convidarà al grup a situar-se al mig de l’espai, al voltant d’una línia traçada al terra que separa l’espai en dos. A una banda de la sala, es situarà el “Jo sí”, i a l’altra banda, el “Jo no”. L’educador/a dirà unes frases, formulades a mode d’afirmació o de negació, i els nois i les noies s’hauran de posicionar a un costat o a l’altre de la línia. Caldrà que l’educador/a convidi tothom a posicionar-se (una altra cosa a tenir en compte serà com els nois i noies es dirigeixen al lloc que han triat -amb ímpetu, dubte, etc.-). Es tracta d’obrir un espai de reflexió interior, no compartit. Un cop tothom s’ha posicionat, els nois i noies es miren i es reconeixen, i retornen al mig. Es va fent la mateixa dinàmica amb cada frase. Quan s’acabin totes les frases, els nois i noies poden sortir a dir-ne una de pròpia.

A continuació, detallem algunes frases que pot ser interessant treballar:

• M’agrada sentir-me escoltat/da
• Quan algú no em fa cas m’enfado molt
• M’agrada que es faci el que jo dic
• Sempre sé el que vull
• Tinc parella
• Sóc romàntic/a
• Sóc gelós/osa
• No m’agrada que hi hagi secrets a les meves relacions
• Quan algú que es pot considerar “la meva parella” s’enamora d’algú altre, ho visc amb ràbia.
• He viscut una relació amb diferents persones al mateix temps.
• He estat infidel.
• Estic enamorat/da.
• He estat socialitzat com a noi/ o bé, He estat socialitzada com a noia.

Al final, és molt probable que les noies i els nois quedin separats, unes davant dels altres, en l’espai, preparats així per a la següent part de la dinàmica.

2.- Es convidarà les noies i els nois, unes enfront dels altres, a mirar-se.

Es donaran unes consignes a cada grup, i se’ls hi demanarà que mantinguin una actitud de respecte mutu. Els nois i les noies tindran l’oportunitat de fer sentir la seva veu sense que l’altre grup intervingui, tal com s’ha assajat en l’exercici anterior. Només es demanarà als nois i noies que escoltin les respostes, i seran lliures d’acollir-les, o no. Es llegiran les consignes i cadascú hi pensarà de forma individual, i si és necessari, apuntarà les seves respostes.

Les consignes adreçades als nois, són:

1.) Què és el millor de ser home?
2.) Què és el pitjor de ser home?
3.) Què és el que t’agradaria escoltar de les dones?
3.) Què és el que mai vols tornar a escoltar de les dones?
4.) Si poguessis fer una petició, què demanaries a les dones?

Les consignes adreçades a les noies, són:

1.) Què és el millor de ser dona?
2.) Què és el pitjor de ser dona?
3.) Què és el que t’agradaria escoltar dels homes?
3.) Què és el que mai vols tornar a escoltar dels homes?
4.) Si poguessis fer una petició, què demanaries als homes?

Després d’uns minuts de reflexió individual, es retornarà a les dues línies que s’havien creat, una davant de l’altra. L’educador/a escollirà quin dels dos grups comença primer a exposar les seves respostes –si els nois o les noies-. Es dirà la primera consigna, i, si són les noies les primeres a parlar, una per una aniran donant la seva resposta a la consigna.
Després, es continuarà amb la segona consigna, i així successivament. Un cop les noies hagin acabat, es tornarà a fer el mateix procés, amb la filera dels nois.

Criteris d’avaluació:

És important acollir les situacions que es puguin generar pel fet de parlar i exposar-se de la manera en què cadascú i cadascuna desitgi o pugui. Parlar davant d’algú, i especialment, quan aquest algú pot no haver-se socialitzat amb les mateixes claus de sexe/gènere, pot implicar el fet de compartir unes pors i uns dolors intensos, així com uns desitjos íntims i profunds, per això cal anar amb especial delicadesa i saber escoltar. És important poder acollir el dolor de l’altre/a i no rebre’l com una agressió, sinó anar més enllà de les aparences, i intentar situar-se en l’emoció i el sentiment últim que aquella persona ens vol fer arribar. Aquest exercici pot ser útil per treballar el reconeixement de l’altre/a, que dins el mateix sistema, té els seus privilegis, però també els seus dolors particulars. Col·lectivitzar les opressions que es viuen per part d’ambdós sexe/gèneres, permet una comprensió més completa de l’altre/a i el desenvolupament d’una mateixa actitud de cooperació entre les persones, malgrat que aquesta pugui ser viscuda des de posicions diferenciades i asimètriques.