El cas de l'illa de truk

L'Illa de Truk es troba situada al centre del Pacífic sud, entre un conjunt de petites illes anomenades la Micronèsia. Un dels pobles tribals que habiten l'Illa són els "trukenses". En l'actualitat, els trukenses s'han adaptat als costums occidentals a causa dels diferents episodis colonials i a la ingerència estrangera, però encara ara conserven bona part de les seves tradicions.

Una pràctica àmpliament estesa i arrelada entre la cultura de l'oci dels homes trukenses, que afecta l'etapa de l'adolescència i la joventut, és prendre alcohol. Els joves de Turk valoren molt el fet de beure, sovint sense control, com una prova de duresa. Aquesta pràctica, que se sol realitzar els caps de setmana, en grup i de forma pública, també sol venir acompanyada de violentes baralles on es realitzen ostentoses mostres de virilitat associades a l'ús de la força física, a la valentia...

Les mostres de violència actual dels pobladors de l'illa, il·lustrades en les baralles dels nois joves, es remunten en els temps passats on els joves trukenses eren coneguts per ser valents guerrers. La violència era una de les principals formes que tenien els homes de la illa per forjar-se una reputació i un primer pas en la reivindicació de la virilitat, que es consolidava mitjançant les gestes en el camp de les batalles. En l'actualitat , on el context és ben diferent, les mostres de virilitat han assumit altres expressions, i l'alcoholisme forma part d'una nova fase necessària per a la construcció de la masculinitat.

Les baralles, que tenen un component competitiu molt important, no són estrictes competicions individuals, també disposen d'una dimensió col·lectiva que respon al sistema familiar basat en clans i al seu context històric tradicional de rivalitats entre llinatges.

Un dels elements que converteixen l'alcoholisme i les baralles dels adolescents i joves en singulars de l'illa de Truk, és que la violència i la virilitat de les baralles, és un estat passatger perioditzat en una època concreta de la vida dels homes, que és l'adolescència i joventut. Els nois joves, al casar-se, abandonen l'alcoholisme i les baralles per convertir-se en pares i marits responsables. El component agressiu del seu caràcter perdura, però troba altres manifestacions: la procreació, el saber, el respecte als ancians i a l'èxit laboral. Entenem aleshores, que la violència i virilitat de les baralles no és un fi en si mateix sinó un aprenentatge per la vida adulta.

L'aprenentatge de la masculinitat, en el cas dels homes i de la feminitat, en el cas de les dones, s'educa a partir de l'oposició. Així, mentre els homes, a partir dels 12 anys, han de prendre alcohol, participar en les baralles per aprendre a ser valents, intrèpids i forts, a afrontar els perills, a córrer riscos... les dones, a partir de la mateixa edat, han de mantenir-se bona part del dia tancades a casa i se les anima a evitar tota mena de riscos i a refusar qualsevol perill. D'elles s'espera que siguin dòcils i submises.

Les expressions pròpies de la masculinitat i la feminitat són permanents en el decurs de la vida dels seus pobladors i pobladores. Els homes però, a diferència de les dones, que amb l'arribada de la primera menstruació oficialment es converteixen en dones, no disposen de cerimònies, ni rituals, ni marcadors cronològics que els ajudin a assolir la virilitat que els pertoca. Per tant, a manca d'ajuts clau que els faciliti el reconeixement social conforme són virils, es veuen obligats a fer demostracions constants de la seva masculinitat per tal que la comunitat ho noti i ho aprovi.

Aquestes demostracions de virilitat, a més a més de centrar-se en la duresa i la valentia, també s'expressa en la capacitat d'acumulació de béns de consum, talents verbals, saviesa, bona ocupació, un bon rendiment sexual i aventures amoroses, la protecció dels familiar i sobretot la protecció de les dones.

El cas dels indígenes mehinaku de la selva amazònica de Brasil

Els indis mehinaku són aborígens que viuen a una de les zones més remotes de la selva del Brasil. A causa del seu aïllament geogràfic conserven casi intacta la seva cultura aborigen. Els mehinaku viuen de l'agricultura, la pesca i la caça i disposen d'una estricta divisió del treball en funció del sexe: els homes s'aventuren lluny del poblat per caçar i pescar, mentre que les dones es queden a casa cuidant dels infants i desenvolupant la resta de tasques domèstiques.

Així com els trukenses, els homes mehinaku es preocupem molt de la virilitat. Per a ells, la virilitat és una posició equivalent a la més elevada virtut social. El prestigi d'un home ve definit per la correcció en com interpreta el seu paper masculí.

A diferència dels trukenses, els mehinaku mai no fan guerres ni mai han estat guerrers. Són un poble conscientment no violent i consideren, no tan sols la guerra, sinó també les mostres de còlera, com a quelcom moralment repulsiu. Fins i tot en els seus apreciats i famosos combats de lluita s'observen estrictes regles de correcció.

Malgrat aquesta conducta serena i controlada, el mehinaku són altament competitius en altres aspectes. Són sorprenentment molt adquisitius i materialistes. Tots els homes procuren superar els altres homes en les gestes de pesca i en l'acumulació de propietats com són les eines o els bens de consum importats.

La principal mesura de virilitat per als mehinaku és la seva capacitat sexual. La "funció sexual" és el passaport per a l'acceptació general com a homes, i de fet, defineix la posició de l'home adult. La importància atorgada al sexe en la construcció de la masculinitat, sumada al fet que els assumptes d'aptitud sexual són de domini públic, comporta que els homes visquin permanentment preocupats per la seva potència sexual i pateixin crònicament "l'ansietat per complir". Un exemple que il·lustra el caràcter públic de la sexualitat i la pressió que aquesta exerceix sobre els homes és la ridiculització i avergonyiment públic dels que són incapaços de provocar l'orgasme a la seva dona o que no aconsegueixen engendrar fills.

Per aprovar la virilitat el vigor sexual és necessari però no suficient. Els beneficis materials, traduïts en l'acumulació d'utensilis i aliments, també són molt importants en la imatge masculina.

Els èxits materials i els èxits sexuals dels homes mehinaku estan estretament relacionats. Aquesta relació es deu a que els homes ofereixen béns materials a les dones a canvi de favors sexuals.

L'intercanvi parteix de la creença conforme les dones, per naturalesa, tenen menys desig sexuals que els homes i per tant, ells les han de convèncer amb l'oferiment dels seus béns. Aquesta visió respon al fet que, al marge de si les dones tenen o no menys desig sexuals que ells, en la cultura mehinaku elles s'han de mostrar reservades en les qüestions sexuals. A partir d'aquesta lògica d'intercanvi ens trobem doncs que els homes pobres solen obtenir menys conquestes sexuals, i es veuen obligats a renunciar a una immaculada imatge masculina, per la qual quedaran relegats en una posició inferior en la jerarquia del prestigi.

L'indi mehinaku, si se'l vol considerar un bon mascle, també ha de fer mostra de diferents formes d'hiperactivitat: ha de ser vigorós, dinàmic, enèrgic i treballador.

Els homes no poden ser mandrosos i se'ls jutjarà en funció de la seva predisposició a sortir a treballar (una de les principals ocupacions és la pesca) i a poder ser, en els indrets més perillosos o de major dificultat d'accés. Les expedicions perilloses, es consideren un deure cívic i una mostra de "bona ciutadania", a causa de la importància que té el peix en la dieta mehinaku. En conseqüència, ens trobem davant d'una cultura que relaciona fortament l'eficiència econòmica, amb el deure cívic i la virilitat. La virilitat s'inculca com a part d'una ètica de responsabilitat social més general.

L'aspecte físic dels homes també té molta importància. Els homes mehinaku han de ser musculosos i atlètics, prova anatòmica d'aptitud. L'home ideal és alt i fort, i es mou amb gràcia i seguretat. Desprèn confiança de si mateix.

Els homes alts també tenen més èxit que els homes baixos, anomenats peritsi, un terme despectiu amb connotacions de lletjor. Són menypreats per les dones, refusats pels familiars i humiliats per la resta dels companys.

El mascle mehinaku sempre es preocupa de no estar a l'alçada en la producció de bens. La por a la insuficiència econòmica és una constant en la seva vida, fet que l'empeny a emprendre esforços cada vegada majors. De fet, els homes pateixen una terrible ansietat per no semblar mandrosos. Una de les maneres de combatre aquesta por consisteix en patrocina tot sovint rituals que requereixin enormes despeses de treball i riquesa acumulades en forma d'aliments. Els homes, no tan sols s'han de mostrar dinàmics i seriosos en l'obtenció d'aliments, sinó que també s'han de mostrar generosos i desinteressats en els fruits del seu treball.

Per als mehinaku el pitjor dels homes és aquell que és mandrós, garrepa, codiciós i que menja més del que li correspon. En contraposició, a l'home de veritat li agrada compartir el què disposa, és ambiciós i generós a la vegada, és un responsable col·laborador que ho posa tot de la seva part.

Com en moltes societats que aprecien els esports, els mehinaku han desenvolupat marcs de referència simbòlics en forma de jocs competitius, mitjançant els quals, els homes poden demostrar la seva valentia envers els seus companys. La lluita és l'esport preferit dels mehinaku. Tots els homes l'han de practicar, esforçar-se i , si és possible, guanyar. La lluita simbolitza totes les aptituds masculines i per tant, la capacitat per a la lluita és, sobre totes les coses, la mesura d'un home i la seva promoció personal. Els triomfadors de la lluita encarnen la màxima expressió de virilitat, i són motiu de desig per a totes les dones, a diferència dels perdedors, que no se'ls respecta, se'ls considera covards i incompetents i alhora se'ls nega les altres qualitats.

L'espai comunal dels mehinaku està dividit en públic i privat, i en la divisió, també s'observen fronteres sexuals. La imatge de la virilitat mehinaku obliga als homes a sortir als espais oberts, i se'ls prohibeix entretenir-se o refugiar-se a casa, empenyent-los envers l'exterior on hauran de competir o fracassar.

Dins del poblat i a diferència de les dones, més reservades, els homes sempre actuen més o menys deliberadament, en les zones centrals del poble. Per exemple, l'espai de la lluita, que és un lloc obert associat amb la masculinitat, està situat, simbòlicament, en el centre exacte del poble. Així, la participació en aquests i altres tipus d'activitats masculines suposen un allunyament, culturalment imposat, de la intimitat i empeny als homes als compromisos competitius. El mehinaku molt casolà o introvertit perd part del seu dret a la masculinitat.

La masculinitat mehinaku és rígidament extrovertida i sociable, una moralitat de la interacció, i està subjecta a la més severa avaluació pública. Els mehinaku anomenen aquesta sociabilitat masculina "donar la cara".