Índex

1. FITXA DIDÀCTICA

2. PROPOSTES D'ACTIVITAT

3. RECURSOS COMPLEMENTARIS

 

 

MARC TEÒRIC DE REFERÈNCIA

El debat respecte als problemes de l'agricultura i l'alimentació al món globalitzat dels nostres dies passa necessàriament per reconèixer la confrontació entre dos grans models de desenvolupament rural, un d'inspiració neoliberal i un altre basat en l'economia familiar camperola, fonamentat en la proposta de la Sobirania Alimentària. Els dos models els trobem tant als països rics com als països pobres, trencant amb les clàssiques diferències nord/sud.

El model dominant d'inspiració neoliberal està impulsat per les grans empreses transnacionals de l'agro-indústria i basat fonamentalment en la producció per a l'exportació. La lògica d'aquesta concepció és que cada territori s'ha d'especialitzar en aquelles activitats que li permetin tenir avantatges comparatius en relació a altres zones del planeta en una economia fortament globalitzada. La prioritat de l'agricultura, per tant, serà el cultiu de productes substituïbles per a mercats llunyans. Per això es requereix l'ús intensiu de la terra, la utilització d'agrotòxics, de llavors transgèniques, de maquinària pesada, etc. La incentivació de la producció agropecuària cap a l'exportació a través de subvencions promou que es venguin productes alimentaris en altres mercats per sota dels costos de producció en el lloc d'origen (dumping), enfonsant les economies locals. Davant les situacions d'inseguretat alimentària en una determinada zona o regió es considera que això no es un problema fonamental i que ja s'aconseguiran els aliments necessaris d'aquelles zones on siguin més econòmics. En aquest model la unitat familiar camperola es converteix en un anacronisme que tendeix a la desaparició per ineficiència.

L'expansió del model d'agro-indústria i agro-exportació ha suposat, de fet, una agressió frontal contra l'agricultura familiar camperola. Per a bona part de la població rural no queda més alternativa que buscar altres fonts de treball, augmentant els processos migratoris cap a les ciutats o cap a d'altres zones on puguin ser contractats com jornalers en explotacions alienes. També poden acabar treballant en empreses maquiladores o com a empleats de llocs turístics, principals indústries que s'estan impulsant en l'actualitat en molts països del Sud.

Davant l'agressió que suposa per a les seves economies i formes de vida l'expansió d'aquest model dominant, les organitzacions rurals articulades internacionalment a través de Vía Campesina, han desenvolupat un altre model basat en la defensa de la Sobirania Alimentària i de l'alimentació com un Dret Humà fonamental i no com una mercaderia. En aquest sentit, s'entén el Dret a l'alimentació com l'accés, individual i col·lectiu, de forma regular i permanent, a una alimentació adequada i suficient quantitativa i qualitativament, així com els mitjans necessaris per produir-la, corresponent-se amb les tradicions culturals de cada població i que garanteixi una vida física i psíquica digna.

Aquesta proposta de la Sobirania Alimentària va néixer com a conseqüència del debat sobre com garantir la Seguretat Alimentària que es va produir durant la dècada dels anys setanta en resposta a la preocupació internacional davant l'escassetat d'aliments. En aquesta època, el concepte de Seguretat Alimentària incloïa únicament aspectes relacionats amb la producció i la disponibilitat d'aliments. Amb el temps, va anar evolucionant i incorporant nous components com són la qualitat alimentària, l'adequació de la nutrició o les preferències culturals. A l'any 1996, durant la Cimera Mundial de l'alimentació organitzada per la FAO, es va arribar a la següent definició que encara continua vigent:

"Seguretat Alimentària, a nivell d'individu, llar, nació i global, s'aconsegueix quan totes les persones en tot moment tenen accés físic i econòmic a suficient aliment, segur i nutritiu, per a satisfer les seves necessitats alimentàries i les seves preferències, amb l'objectiu de portar una vida activa i sana".

De forma paral·lela a aquesta Cimera, organitzacions camperoles de diferents parts del món va anar dissenyant un nou tipus d'estratègia de desenvolupament que realment pogués afrontar aquesta problemàtica i que es va anomenar Sobirania Alimentària. D'aquesta manera, en el Primer Fòrum Mundial de Sobirania Alimentària celebrat a La Havana l'any 2001 es va definir aquest concepte com:

"el derecho de los pueblos a definir sus propias políticas y estrategias sustentables de producción, distribución y consumo de alimentos que garanticen el derecho a la alimentación para toda la población, con base en la pequeña y mediana producción, respetando sus propias culturas y la diversidad de los modos campesinos, pesqueros e indígenas de producción agropecuaria, de comercialización y de gestión de los espacios rurales, en los cuales la mujer desempeña un papel fundamental". (Fuente: Declaración Final del Foro Mundial sobre Soberanía Alimentaria, La Habana, Cuba, 7 de septiembre del 2001. Por el derecho de los pueblos a producir, a alimentarse y a ejercer su Soberanía Alimentaria).

D'aquesta manera, la Sobirania Alimentària es considera com la millor via per a eradicar la gana i la malnutrició, així com per a garantir la Seguretat Alimentària i la Nutrició duradora i sostenible per a tots els pobles. Per això es considera necessari prioritzar la producció d'aliments per als mercats domèstics i locals, basats en explotacions camperoles familiars diversificades i en sistemes de producció agro-ecològics. Implica també garantir als camperols l'accés i control de la terra, l'aigua, les llavors, els boscos, la pesca i altres recursos productius. Es tracta, en definitiva, d'afavorir el control de la comunitat sobre els recursos productius davant els creixents intents de saqueig per part de les corporacions privades. Tot això implica l'impuls de polítiques públiques afins amb aquesta estratègia. En aquest sentit, per exemple, és necessari protegir els mercats interiors del dumping. O afavorir la implementació de polítiques públiques que fomentin l'activitat productiva de famílies i comunitats dirigides a augmentar el poder i control local sobre la producció alimentària per a que estigui enfocada prioritàriament cap als mercats locals. Igualment és necessari posar en marxa polítiques de redistribució real, i no, com ha impulsat el Banc Mundial, a través de les forces de mercat. Suposa també el dret dels consumidors d'accedir a aliments sans, accessibles, culturalment apropiats amb la gastronomia i la història culinària del seu país, produïts localment. (Font: Sobirania alimentària: un dret per a tots. Declaració política del Fòrum de les ONG/OSC per a la Sobirania Alimentària, Roma, 8 - 12 de juny de 2002.)

Per a una ampliació de la informació aportada es poden consultar els documents de referència bàsics seleccionats a la secció de Recursos Complementaris.